‎"La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso: sirve para caminar."
Eduardo Galeano

diumenge, 20 de desembre del 2009

Suena como de lejos, lejania.

Suena como si el viento se lo llevara atrás, como si se perdiera entre medio de muchos sonidos. Suena como si ya no me acordara de el, como si lo hubiesen sustituido. Quizás quiero que sea así, aun que me asuste (fui valiente por miedo, sé que suena raro, pero ¿sabes que? lo peor es que es cierto.) SHE WANTS IT, SHE WANTS IT!! pues venga.
perdóname, creo que estoy intentando encontrarme a mi misma, pero no sé bien por donde empezar. Corre corre, huye de mis sueños, que no te atrapen a ti también! Soñé con la esperanza de color azul que nos cubre a todos, aunque este precedida por el dolor. Soñé con el agua del verano, cabello reluciente, mi voz y tus ojos. Soñé que no volvia, pues hice something terrible.
Alzo la voz por encima de este xumba xumba que me atrapa. Te veo mirarme y girar, y cuanta luz y alcohol gira a mi alrededor. creo que... vamos a deleitar nuestra miseria, por favor! si pareceremos locos tan si bailamos como si no, ¿por que no bailar? Esto me da vueltas en la cabeza y que frio por dios!
Suena como si... como si quisiera olvidarme de todo esto. Como un cubito de hielo rompiendose en el agua en verano, suena como el pelo al quebrarse, como el papel al arrugarse, el asfalto petar, las ruedas resbalar. Suena como los árboles al romperse, el mar xocar contra las rocas, el aliento al golpear mi cara.
"Forever feels like home".
uf.





Continuaré mañana con esto.
QUIZÁS!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Papel de fumar

Como un papel de fumar se encenderán mi pasado, mi presente, y tal vez mi futuro, y lo borraré todo. Los escupiré con el humo que saco al respirar, quemarán y arderán bajo mi mirada impaciente. Desaparecerán de mis recuerdos y quizás seré un poco más libre que ahora. Aunque alguien dijo alguna vez que lo único que existe es el pasado y no podemos esperar nada más. Quizás sea así, y entonces yo viviré al máximo, pues no hay nada que temer. Si lo único vigente para nosotros es lo que ya hemos hecho, ¿para que preocuparnos de lo que haremos? ¡Disfrutemos todos de esta vida pagana, y ya llorarán otros nuestro pasado y recuerdo! Intuyendo el movimiento de los Dioses en nuestras cabezas, escondámonos de sus miradas y bajemos al infierno a saludar a Ades, disfrutemos del vino con Dioniso, y quizás Afrodita quiera hacernos algún que otro favorcito.
¿Quienes somos nosotros? Somos nada más que "una mota de polvo en el viento", pues algún día desapareceremos. Entonces, ¿para que deben existir las preocupaciones, el dolor y el orden establecido en esta sociedad? Debajo de unos hechos determinados que nos guian, nosotros nos dedicamos a intentar ser dueños de nuestras vidas, de nuestros sueños, personas, sentimientos! vaya hombre! como vamos a controlarnos, como vamos a ser dueños de algo inexistencial? lo sentimos? lo vivimos? lo tememos? no! pues deberiamos. La vida en general es lo único que debería causarnos miedo, deberíamos temblar bajo su mirada, deberíamos huir de ella (aunque aprovechándola un poco. Su paso nos hace sufrir, y acostumbrados a hecharnos las culpas unos a otros y "al destino", cruzamos la calle y ni siquiera la saludamos (desvergonzados!)
Oh por Dios, de verás te hice daño? cuanto lo siento.
Pero no me heches las culpas, hombre, no es mi culpa si el sol brilló demasiado ese día y me quedé ciega, si el viento me empujó hacia él y me indujo a hacer cosas feas. No fue mi culpa si esta vida que llevo me aleja, me acerca, me aleja y me caigo profundamente pues creo que ya me he cerrado del todo (con puerta doble por todos).
Yo si la temo, temo al dolor, temo a la vida, y eso me encanta. Pues crece en mi interior una adrenalina que me hace temblar.
Creo que estoy jugando con fuego, y me estoy quemando, pero no sabes lo que daría por arder enterita si de eso se tratara, pero hoy no podrá ser. Creo que el fuego me dará paso otra vez y las estrellas esas de allí lo alto volverán a sonreirme como siempre sin saber que la luna y el sol se estan besando en sus espaldas. Y yo lo observaré todo todito, desde lejos, segura debajo de mi árbol preferido comiendome una de sus manzanas, tal como Eva pero sin Adán, que pena.




when the top of the world falls on you.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Baúl de los recuerdos

Hoy me he dejado llevar.
La calor que entraba por mi ventana me ha hecho recordar ciertos lugares escondidos dentro de mis pensamientos y mi habitación. Mis manos iban de aqui para allá y mis ojos se encharcaban mientras encontraba viejas fotografias de mi infancia en ese colegio que tanto amo, mientras encontraba y reía sola de cierto libro de gilipolleces hecho por mi pequeño saltamontes en nuestras épocas de histéria. Quita el polvo, repasa los discos. Abre los cajones, canvia las entradas de cine de sitio. Cuelga esas púas de amigos que te han regalado, cuelga esos colgantes. Tira ese poster de tu ídolo, escribe esas canciones que tanto te hacen sentir por todas las cuatro paredes. Que suene la radio en un volumen demasiado alto y baila mientras ordenas esas chaquetas que no son tuyas y guardas esos libros prestados. Recoge la basura acumulada demasiado tiempo, recoge esa masa de arcilla en que jurabas amistad eterna a cierto escarabajo de hace muchos años. Y de repente un escalofrio me ha recorrido la espalda. Esa estanteria donde tienes todas las mafaldas que han marcado tus horas de lectura y tu hobbie. En esa estanteria, tres cajas guardan reposo, esperan que las abra. Qué extraño. ¿Cuántos años hace ya de...?
Entonces ya si, me traslado de mi habitación, el pasado se arremolina ante mi, me siento flotar entre mi infancia y mi ahora. Las lágrimas me caen mejilla abajo mientras abro mis cajitas de los recuerdos. Maravillas egipcias se esconden en la primera, la diosa gato de un blanco puro me mira impaciente, el dios escarabajo me mira con celos. La escondo otra vez. En la segunda me esperan aún recuerdos más antiguos, una cajita de madera reluciente con dos llaves grandes y de hierro. Me pregunto que clase de baúl abrirán y si será de esos que guardan los secretos de las personas. A lo mejor me guardan mis peores secretos. Aún las conservaré. Podria decirse que en la tercera cajita tengo una fortuna guardada, demasiado dinero, de mucho valor. Podria decirse que si, monedas de paises extraños que servian para viajar. Dos paises, y los que faltan. En otra, la más especial, están vientos y arenas de Oriente Medio. En dos cartutxos puedo ver, oler, sentir, notar, el calor del sol del desierto de Petra, el tacto de sus arenas, y me traslado a ese país tan exótico. A su ladito estan mis dientes de leche. Tan....tan pequeños.... fósiles de animales reposan a su derecha.
A la izquierda otra caja grande. Demasiado rosa y demasiadas flores, pero entiendo que era el gusto de mi mamita para cuando era pequeña. Dentro minerales preciosos me esperan. El ojo del tigre, una amatista, sal fosilizada, un carbonato de nosequé, la caprichosa Ágatha, un cuarzo rosa y un jade. Me miran ávidos de salir. Los acaricio uno a uno, hace tiempo que los descuidé. Cierro la tapa otra vez, ordeno esas tres cajas mágicas. Las coloco en posición para que, otro dia, cuando el calor que entra por la ventana me traslade a otros lugares y esté bailando por la habitación haciendo limpieza me vuelva a dar otro escalofrio y se me inunden los ojos cuando las vea.
Cuando vea mis recuerdos guardados en tres cajas.

Cuando vea mi baúl de los recuerdos.

dilluns, 4 de maig del 2009

L'Olimp

Encara he de posar en ordre tots els meus pensaments...tots els sentiments. Els records d'aquest cap de setmana em mantenen viva, em fan posar la pell de gallina, em fan somriure com una estúpida, i em fan tancar els ulls i sentir el tacte suau del vent pujant cap a l'Olimp...

Tanco els ulls. Recordo. Ho visc.
Encara no sé com descriure-ho... Els pensaments corren a tota pressa senyalant-me petits detalls que no vui oblidar, em passen paisatges en segons, paraules i mirades.

El dia m'aixeca amb impaciència, m'he despertat 10 minuts abans que soni el despertador, somric. No em sol passar, normalment allargo al màxim els minuts per dormir una mica més. Avui no, avui tinc ganes d'aixecar-me, de dutxar-me depressa, d'esmorzar... no tinc gana. Em pentino mentres em miro al mirall, sé que d'aqui pocs minuts estaré amb tu. Intento arreclar mínimament el meu aspecte físic, però avui no m'importa, m'encanta quan intentes convence'm de que estic bé.
El camí que em porta de casa meva a casa teva se'm fa etern, i ni la música de la ràdio pot fer que em posi menys nerviosa. La meva mare em dóna conversa i acabo de retocar els detalls de la mentida, quin greu que em sap.
Ja veig la teva porta davant meu, i tu, com amb un sisé sentit apareixes per ella com si m'haguéssis detectat. No vui mirar-te als ulls, estic vermella. Em distrec amb la meva mare i m'entretinc. Desapareixe'm i m'expliques la història del ànec del veí, tot i que, amb una mica de vergonya reconec que no t'estava fent massa cas. En aquell moment tenia el cap en plena hiperactivitat mentres et mirava de reull i disimulava amb els teus capgrossos. Que bonic estàs avui..tens un somriure tant radiant...
El camí cap a la glòria es fa en silenci, amb el so del grup del teu pare de fons.
Amb vergonya sortim del cotxe per saludar el teu veí, que em tira indirectes sobre la nostra amistat. Els següents moments em passen amb una velocitat vertiginosa quan m'ensenyes Casa nostra, i el teu pare, divertit, encara ens tira més indirectes.
El dia és tant bonic..tant esplèndid...
Sortim a passejar sota el sol i t'agafo la mà. Vui sentir-te i vui que sàpigues que estic amb tu, en tot moment, no em deixis anar. Una font amb massa pressió m'escup i baixem cap al parc, on un noi realment extrany fa salts senzills i una germana gran li fa fer proves perilloses a la petitona, mentres la mare ens mira sense disimular i parla per telèfon. Em balancejo i tanco els ulls. Que agradable la sensació d'absorvir-ho tot, tu inclós. Tinc un desig, vui fer-lo realitat, un capritx. Salto del columpi amb l'impuls i caic encaixada amb tu, rodejan-te amb els braços estesos, besante. Un corrent d'energia ens invaeix i ens unim encara més.
L'Ot el Bruixot ens mira diverit mentres el sol ens fa riure assentats en unes escales d'herba mullada, amb l'estatua de no sé qui radera nostre, el sol ens fa riure.. i nosaltres el corresponem. Són els primers minuts de dos dies eterns, són els primers moments que ens conduiràn més endavant. Sento una sensació extranya, el meu cos bull, absorbeix l'energia que ens envolta, tu t'inclines.. Ens envolten silencis que están plens d'altres coses, ens envolten i ens preguntem en què passarà més endavant. Sento que mica en mica tot desapareix, sento no haver-t'ho dit, mica en mica tot va desapareixent i somric amb més facilitat.
Caminem i descobrim a desgrat teu que la piscina pública no hi és, i puc veure en els teus ulls imatges de fa molts anys, records a flor de pell. Vivim agafats de la mà i ens refresequem.. vaig deixar-me una llauna de cocacola al petit Seller, i tu tens segrestada l'altre.
L'estomac ens reclama i el menjar Xino ens fa gràcia, ja sabem que dinar.
Continuaré anomenant Casa a aquell lloc on vam perdre tanta vergonya i vam començar a somiar. El menjar del xino aigualit reposa al marbre, esperant a ser netejat. Però no sap que haurà d'esperar-se un dia.. No sap perquè no el netejen. La música ressona de fons per tota la Casa i nosaltres...nosaltres ens perdem entre les seves lletres, abraçats, que bé que em sento Déu.. La nyonya ens atrapa i no ens hi oposem, descansem, junts, tot i que cap dels dos s'atreveix a intentar expresar tot el que sentim i que experimentem.
El sol comença a disminuïr, tenim coses que fer, coses per parlar i observar. M'has d'ensenyar el cel.
T'agafo la mà, no vui perdre'ns.
Comencem el camí, fem drecera en mig de branques i àrbres, et preucupes per mi i remugo; "eh! que jo he fet ruta!" Igualment m'agafes la mà. Burro!
Arribem a un pla i.......
mai havia vist res semblant.
Serà per la companyia, pel lloc, per la vista, pel vent i el moment.
Serà.
El cas és que mai havia contemplat l'Olimp tant majestuosament.
Necessito recòrrer el camí llarg, envoltat de llums, necessito llegir les lloses que ens expliquen històries tant velles com jo. Oloro mil i un pensaments, t'agafo. Àrbres en creixement ens envolten, amb vergonya, tant petits... Respiro......
Què... sensacions.
La creu s'alça sobre nostre. Acabem el camí. Jo... Mai havia vist res semblant, mai havia sentit res semblant. Em giro. Estem per sobre. Per sobre de tots, per què saps? Vam alçar-nos seguint un camí junts i pujavem i pujavem, i continuarem pujant tot i que ja no quedin més creus que descobrir, tot i que suposo que en tenim una de particular.
Ens amaguem radere uns arbustos, i riem sense parar. T'abraço, m'abraces. Riem més. Parlem de històries macabres i llegendes, que malament està el món!
El temps.. El temps es para. Estic amb tu, estirats, abraçats, res més. Els núvols s'aturen, ningú passa, una aura ens envolta i res pot trencar-la. Ens tenim a tu i a mi. No vui que el temps avanci, no volem tornar....
Els xiscles d'alegria ens fan baixar, mentres em giro per contemplar per últim cop una imatge tant especial, que em fa tremolar, si no fos perquè m'agafes cauria. I mentres et tinc agafat faig l'equilibri amb la vorera del caminet, endarrerint els segons que ens faràn baixar d'aquell lloc.
Baixem en silencis tallats, expliquem els cicles hormonals de cadascú.... m'encantes.

Ens camuflem entre fum, cervesa, frankfurts enormes i un partit realment emocionant. Ens camuflem entre crits, riures, felicitat, rencors d'equips i més fum. Però al mig de tot això un mirall em reflecteix la teva mirada i jo somric, ens distraiem, i els crits d'euforia ens tornen a la realitat.
Sortim al carrer, l'aire fresc ens fa un petó..... i els que queden.
Caminem, amb vergonya............
La nit, les estrelles, la lluna ens mira al teu balcó. La música sona més forta però no li fem cas, ric ric amb la gent que passa, tu rius de mi....... et regalaria la lluna, com en aquella película que.....
Mica en mica les llums s'apaguen, la música disminueix, el temps s'atura. Tot canvia, menys tu i jo que ho desafiem.

No fem cas al sol que ens saluda, ens està dient que avui és l'últim dia, que avui s'acaba. L'ignorem.
Pero continuem abraçats i saps...? La felicitat em desborda del cos i mai més ben dit, no puc evitar-ho i em fa vergonya però...que bé que em sento. Tu no em veus, em tapo la cara però tinc un somriure que feia moltíssim que no apareixia, que bé que em sento...No et veig, pero et sento, carinyo, et tinc amb mi, em tens amb tu.

Aquest és l'últim dia, i em despedeixo de tots els mals pensaments mentres l'aigua em llisca per el cos. Tanco els ulls i em deixo emportar, i ho recordo tot, imatges que em passen davant meu, sento, visc. Al sortir encara tinc el cabell mullat però tu m'esperes amb un croissant de xocolata deliciós, assentat en aquell balcó que encara està amb mi en els meus somnis.
No vui marxar.......
però el dia abança i cap dels dos vol acceptar-ho. Ens endinsem en una trista nostàlgia de moments que encara estem vivint, perquè sabem que queden poques hores. ens endinsem en pensaments i records, tot i que encara ens fem petons.
La parada d'autobús em crida un adeu mentres reneguem perquè el transport públic és massa car. El viatge en silenci, escoltant cançons que ens ajunten, ens besem i ens apretem les mans, no vui marxar......

La porta de casa meva em sembla extranya i distant, llexa, buida. No volia tornar.
M'endinso en un silenci particular per no expressar el greu que em sap que s'hagi acabat els millors dies que feia temps que passava. El silenci se m'apropia i em diu que li fagi cas i que l'acompanyi. T'evito la mirada, ho sento moltissim. Però si em miressis als ulls potser veuries que m'has fet immensament feliç aquests dies i que vui tornar-hi, i que gràcies, i que t'enyoraré i que.....


saps?
Mai vaig creure en les llàgrimes de felicitat.

Gràcies.

Encara ara no tinc prou paraules per descriure-ho.



Moià, Maig 2009.

divendres, 20 de març del 2009

it's ending? not now

Me pican los ojos si recuerdo que fuiste la mariposa más fuerte de mi bello jardín, la que me empujaba mar adentro, la que me contaba cuentos descabellados de su juventud. De las primeras mariposas que se atrevió a volar sola, que jamás se rindió.
Se me eriza el bello si pienso en que quizás seas para mi el más lindo recuerdo de mi verano eterno, de casas blancas y olor de mar. De carreteras a mediodia, de ventas de libros y soleadas rosas.
Quizás se me inunde la vista si intento describir el miedo que me recorre el cuerpo al pensar en tí, mi pequeña mariposa, que me enseñaste a volar y desaparecer de aquí, a tener sueños idealistas y realidades de verdad. Quizás por una maldita vez no quiero escuchar lo que dicen y quiero cerrar los ojos por primera vez para no tener que pensarte ahora si no antes, fuerte y preciosa.
Quizás esto termine, aunque no ha ni empezado.
Pero quizás, joder no, pero de verdad que fuiste y serás la más bella mariposa que voló en mi jardín, libre como el aire que nos besava en l'Eixida..
Por Dios..Porfavor, porfavor.. Abrazame, acariciame. Susurrame otra vez con miradas de complicidad que nadie más entiende, sientete orgullosa de mi cuando los vecinos nos saluden. Acariciame y recuerdame que sigo siendo tu preferida aunque "no puedas decirlo delante suyo".

como alguien me ha dicho..
aún falta un verano más que compartir, hay muchas cosas por las que vivir, que ver, hay tantas cosas que aún tengo que contarte, tantos viajes en los que me recuerdes que sigo siendo pequeña, tu pequeña..
¿y si me enseñas a volar?
¿me enseñarás a ser tan grande como tu? ¿tan fuerte y irrompible?
demuestrales que lo sigues siendo, demuestrales que se qeuivocan.
Mi bella mariposa..
que siempre voló libre..



no em deixis encara, siusplau.

diumenge, 15 de febrer del 2009

tercera y última fase

Contempladme como la más pura de las amantes incondicionales que encontrareis. Contemplad como desato una a una mis fibras interiores para volver a pisar un terreno tan conocido como lejano para mi, como poco a poco mi mirada vuelve a cambiar otra vez y prepararos, que nunca me conocisteis en este estado y en lo más alto de mi ser, prepararos que esta vez arrasaré como el fuego. Empezar a aceptar mi condición de ser, mis apuestas, mis reglas.
Puede que solo haga caso a este arrebato pasional un día o ni siquiera eso pero por el momento empiezo a disfrutar y a esparcir el campo de territorio por donde pise, por donde me permitáis. Empiezo a sentir y a adorar esa sensación de el corazón loco, la sangre latiendo y una aura nos empieza a rodear para que descubráis nuestro yo interior. Esa sensación de poder hacerlo, de las casualidades obtenidas, de las causas y sin consecuencias.
Pero ni siquiera puedo intentar contaros con palabras lo que significa esto para mi, lo que dejé de sentir y ahora recuperaré por otro sitio. Ni siquiera seria capaz de daros un atisbo de mis intenciones y pensamientos pues dudo que aparte de mi Rusa alguien más pueda entender que el torbellino de emociones y acciones que estoy a punto de cometer sean algo más que natural. Pues a partir de ahora serán un montón de vivencias y apuestas que cumplir, un montón de miradas comprometidas, palabras traicioneras y carícias con segundas. Puede, otra vez, que ni me duren un día y quizás, viniendo de mí, empiecen. Pues hace tiempo que perdí esa facultad de dar tiempo a mi ser, perdí el que se siente al notar la lluvia besándote la piel mientras haces el amor como dice la canción. Hace tantísimo que dejé de ser yo por culpa de una alma cariñosa que me calmó y consiguió sacar todo lo bueno y pausado de mí, todas las risas que en su tiempo perdí y la confianza que me quitaron. Hace tantísimo tiempo que dejé de ser yo que no me importaría siquiera perderme en ese mar de incertidumbre y perversidades. Hace tantísimo que lo perdí que ya estoy deseando que llegue de nuevo para poder empezar a vivirlo.

Así que no sé, quizás esto solo sea el principio de todo lo demás.

dimarts, 10 de febrer del 2009

segon dia, segona fase.

Si havia pensat que podria ser més fàcil no puc sinó assegurar que encara em queda el pitjor.
El pijtor, doncs només estem al segon dia després de l'acció no nombrada i ja caic. Per sentir comentaris inútils, per pensar que podria tornar a enganyar, per fer tant de cas, per veure't lluny i sentir que el que més mal em fa és no sentir les teves paraules dirigides a mi.
Si les ombres em creuen la cara al sentir ràbia i indignar-me amb altres situacions que trobo realment estúpides. Si no em puc creure que sento el que dieu, com si fos fàcil altre cop. Tornar a reviure la mateixa situació de la que he escapat sempre, tornar a donar la cara per coses que ningú la donaria, fugir dels somriures i aparentar-ne un d'enorme a la meva cara. Adonar-te'n que, per l'amor de Deu, tot i que ha passat més d'un any, tothom segueix pensant el mateix, les ferides no obliden. Doncs no són res més que pinzellades de color per semblar una mica més decent, doncs ara i fins d'aqui molt temps no veureu altre cosa. Si no puc fer res més que amagar-me sota una caputxa vermella i deixar que les llàgrimes m'acaricin la cara, en que m'he convertit? Si no puc ni girar-me en quan et noto, si no puc sinó escapar-me de les hores que ens uneixen, si no puc tant sols no deixar de veure't per tot arreu, com una simple llum que puja per el carrer i ja crec veure visions. Si no puc agafar el llapis i un corrent de paraules ja m'omple i van acompanyades del teu nom. Si soc tant il·lusa com amant dels records i em quedo absorta seriosos minuts mirant l'aparell que ens unia en les hores de més distància. Si no puc parar de pensar-te i recordar-te, si no puc parar de contar els segons que queden fins que sigui l'hora en que decideixis tornar-me a deixar compartir paraules furtives amb tu i deixem tots els pensaments en un calaix ben tancats, que només podrem obrir entre els segons 1 i 2 de les 12 en punt de la nit del 27 de cada més.

I és que la segona fase ha començat,
La primera, la perfecta, l'omptimisme, els dies de "si, va bé" "si, estic bé, és suportable"..Els dies? un dia. Se m'han acabat, aquest cop molt ràpids ostia. No sé si riure o plorar.

Benvinguts a la segona fase.
no fa falta explicar-la.

diumenge, 8 de febrer del 2009

8209

El frío retumba en tus oídos,la lengua se te traba, los ojos sueltan líquido por doquier. Un cuerpo te tapa de cualquier dolor aunque no puede entender que el mayor dolor empezará cuando se vaya. Lo que hago no es solo respirar, es vivir. La calle parece que se te eche encima, rueda y aún hace más viento, que te susurra en el oído.. caminas dando tumbos y todo da giros a una velocidad vertiginosa. La puerta, llaves, entras, cojes el mobil, te llaman. El gato molesta mientras chiquitita se cabrea por la poca cobertura y tu no eres capaz ni siquiera de coordinar dos palabras seguidas sin sentir la sensación de respiración entrecortada. Bueno, quedais que el ordenador arreclará los errores.
Subes, esquivas humanos que ni te vienen ni te van. Te preparas.
Comes toda la reserva de chocolate y de todos los tipos que había en tu cajón, mientras se te inunda la vista y te desahogas haciendo que los protagonistas de un videojuego luchen y mueran, y lo peor es que te dan envidia porqué a ellos no parece afectarles. Hasta sueltas algun que otro insulto y intento de palabra, que no se sabe bien para quien va. Dejas que poco a poco fluyan un mar de sentimientos y vas quedandote más tranquila. Pero hasta parece que la luz del lavabo se funda expresamente para que no veas tu propio rostro, que el secador te enrede más el pelo rebelde zanahoria, que las escaleras parecen más eternas. Recuerdas una vieja canción.. "Cantaremos cuentos por las calles, de esos que terminan mal"...
El poco sol que quedaba se lo comió la noche y tu te vas autodestruir por no encontrar el puto tema de un poema, por los franceses y por la biologia.
Tanta coincidencia que odias, y hasta se os juntan los niks y acabais de ladito ladito, diferentes palabras, muchos silencios.
Y es que ni siquiera puede llegar a imaginar lo mucho vivido con el y tantos momentos, ni siquiera puede entender que nunca podrás olvidarlo.

Porqué si temblaba no era por el frío.

dimecres, 21 de gener del 2009

aire, records i buidor.

Quan a vegades tot dona voltes i tu ets l'única "cosa" present que aconsegueix respirar sense oxígen, penses. Penses que no pot ser tant de temps perdut. No, perdut no. Però tens una sensació dintre el cos que no et deixa pensar en res més, que no et deixa correr com voldries, abraçar, esplicar-ho tot. Que irònic, una sensació dic, quan no sento res. Quan la buidor s'ha apoderat de mi, quan fa temps que vaig abandonar l'esperança de tornar a sentir aquella adrenalina pujan-me des dels dits del peu fins a les puntes del cabell, adrenalina que em feia cridar i correr i sentir..com el cor em batega i em reclama atenció. Que irònic, si faig veure que puc amb tot i soc tant petita... petita, i no sé com m'aguantes.

Pero..
hauria de sentir por?
hauria de posar-me nerviosa i dir que joder..que..?
potser hauria d'atrevir-me a deixar-ho enrere i cridar que..que..?
hauria?
espero que no, perquè ni cor ni cervell em reaccionen ja al que jo voldria o faria, els sentiments que potser no tinc i em falten o estan per arribar em dominen, potser només són una mostra del futur que tinc al davant i ja tremolo de pensar-hi. De pensar-hi doncs no hi veig cap prespectiva i són coses que m'espanten com quan m'aixeco passades les 4 plorant sense saber per què, com quan la classe sembla estallar en una guerra i jo no puc ni tan sols mirar-ho ni alterar-me, el fet de no saber per què faig el que faig i soc com se suposa que hauria de ser.. Com quan sens el contacte d'algú que t'oprimeix i que adores però d'altres t'acaricien i.. no saps ni quin prefereixes, estrany i idiota no?
Són coses que m'espanten i em sap greu, voldria poder posseir una d'aquelles màquines que diuen que et torna al passat tal i com el recordes... No penso en cambiar-lo, només en..tornar a viure-ho.. Viure-ho perquè ho enyoro, enyoro a qui sap què pero sentir-ho ja m'està bé. I potser, qui sap.. qui sap que podriem repetir per segona vegada i poder respirar els aires d'un barri d'alcoholics, de poder respirar l'aire de la gespa fresca amb el clor de la piscina i tenir una russa rossa al costat i poguer sentir que en el fons no estic tant sola i que..que el cor pot tornar-me a bategar per fi.

dilluns, 12 de gener del 2009

taking back

Tornem enrere.
aquell dia 20 de Setembre, matinada del 21 com em recorden.
tot, tot ho vem deixar allà, records, emocions i possibilitats d'un destí diferent. tot està relacionat a aquella nit, aquella nit que vam decidir ajuntar definitivament les nostres vides, de manera que mai podrem oblidar-nos.
Però vaig tornar enrere.
En una pel·lícula em van descobrir la veritat dien que som totes iguals, que tornem enradere perquè tenim por del futur, tenim por de tirar endavant i de descobrir coses que potser mai haviem ni imaginat.

dissabte, 3 de gener del 2009

270707.

mis fibras interiores se remueven al pensar en el transcurso del tiempo que me rodea.
Hace solo un poco más de un año y menos de dos, pero parece que ya hace una eternidad de ese encuentro furtivo en un lugar ciertamente perfecto.
Dia 2, dia 3.. los cuento como si fueran el último estertor de esperanza que me queda al pensar en tí, en esos días que dudo que llegue a olvidar. Ese olor, ese sol, esa piel pálida y esos ojos de color del café.
Jamás llegaré tan a fondo solo con un par de miradas y conectamos, el primer pensamiento y ya era tuya, la primera sonrisa y me derrumbé. Esa canción que hasta parecia que chillaba tu nombre en medio de dos notas re menor, esa cascada de agua que nos besaba la piel sin importarle lo que ibamos búscando, que en el fondo no era nada más que amor entre dos.
No tiemblo, siento.
No siento, te quiero.
Pasan dias y dias y sigo aquí. Puedes decirme estúpida, si ni si quiera recuerdas mi brillo de ojos al pensar en tí, o el temblor de la vez en que me dijiste "¿cómo? ¿así?"
Pasan dias y dias y de olvido muero y a la vez vivo, nostalgia del olor de tu pelo, de las carícias que me debes de tantas promesas de verano.
Pasan dias y dias, y sigo aqui, por tí, nunca creí caer así.. Pero aqui estoy, fui, soy y seré por tí.