L'Olimp

Encara he de posar en ordre tots els meus pensaments...tots els sentiments. Els records d'aquest cap de setmana em mantenen viva, em fan posar la pell de gallina, em fan somriure com una estúpida, i em fan tancar els ulls i sentir el tacte suau del vent pujant cap a l'Olimp...

Tanco els ulls. Recordo. Ho visc.
Encara no sé com descriure-ho... Els pensaments corren a tota pressa senyalant-me petits detalls que no vui oblidar, em passen paisatges en segons, paraules i mirades.

El dia m'aixeca amb impaciència, m'he despertat 10 minuts abans que soni el despertador, somric. No em sol passar, normalment allargo al màxim els minuts per dormir una mica més. Avui no, avui tinc ganes d'aixecar-me, de dutxar-me depressa, d'esmorzar... no tinc gana. Em pentino mentres em miro al mirall, sé que d'aqui pocs minuts estaré amb tu. Intento arreclar mínimament el meu aspecte físic, però avui no m'importa, m'encanta quan intentes convence'm de que estic bé.
El camí que em porta de casa meva a casa teva se'm fa etern, i ni la música de la ràdio pot fer que em posi menys nerviosa. La meva mare em dóna conversa i acabo de retocar els detalls de la mentida, quin greu que em sap.
Ja veig la teva porta davant meu, i tu, com amb un sisé sentit apareixes per ella com si m'haguéssis detectat. No vui mirar-te als ulls, estic vermella. Em distrec amb la meva mare i m'entretinc. Desapareixe'm i m'expliques la història del ànec del veí, tot i que, amb una mica de vergonya reconec que no t'estava fent massa cas. En aquell moment tenia el cap en plena hiperactivitat mentres et mirava de reull i disimulava amb els teus capgrossos. Que bonic estàs avui..tens un somriure tant radiant...
El camí cap a la glòria es fa en silenci, amb el so del grup del teu pare de fons.
Amb vergonya sortim del cotxe per saludar el teu veí, que em tira indirectes sobre la nostra amistat. Els següents moments em passen amb una velocitat vertiginosa quan m'ensenyes Casa nostra, i el teu pare, divertit, encara ens tira més indirectes.
El dia és tant bonic..tant esplèndid...
Sortim a passejar sota el sol i t'agafo la mà. Vui sentir-te i vui que sàpigues que estic amb tu, en tot moment, no em deixis anar. Una font amb massa pressió m'escup i baixem cap al parc, on un noi realment extrany fa salts senzills i una germana gran li fa fer proves perilloses a la petitona, mentres la mare ens mira sense disimular i parla per telèfon. Em balancejo i tanco els ulls. Que agradable la sensació d'absorvir-ho tot, tu inclós. Tinc un desig, vui fer-lo realitat, un capritx. Salto del columpi amb l'impuls i caic encaixada amb tu, rodejan-te amb els braços estesos, besante. Un corrent d'energia ens invaeix i ens unim encara més.
L'Ot el Bruixot ens mira diverit mentres el sol ens fa riure assentats en unes escales d'herba mullada, amb l'estatua de no sé qui radera nostre, el sol ens fa riure.. i nosaltres el corresponem. Són els primers minuts de dos dies eterns, són els primers moments que ens conduiràn més endavant. Sento una sensació extranya, el meu cos bull, absorbeix l'energia que ens envolta, tu t'inclines.. Ens envolten silencis que están plens d'altres coses, ens envolten i ens preguntem en què passarà més endavant. Sento que mica en mica tot desapareix, sento no haver-t'ho dit, mica en mica tot va desapareixent i somric amb més facilitat.
Caminem i descobrim a desgrat teu que la piscina pública no hi és, i puc veure en els teus ulls imatges de fa molts anys, records a flor de pell. Vivim agafats de la mà i ens refresequem.. vaig deixar-me una llauna de cocacola al petit Seller, i tu tens segrestada l'altre.
L'estomac ens reclama i el menjar Xino ens fa gràcia, ja sabem que dinar.
Continuaré anomenant Casa a aquell lloc on vam perdre tanta vergonya i vam començar a somiar. El menjar del xino aigualit reposa al marbre, esperant a ser netejat. Però no sap que haurà d'esperar-se un dia.. No sap perquè no el netejen. La música ressona de fons per tota la Casa i nosaltres...nosaltres ens perdem entre les seves lletres, abraçats, que bé que em sento Déu.. La nyonya ens atrapa i no ens hi oposem, descansem, junts, tot i que cap dels dos s'atreveix a intentar expresar tot el que sentim i que experimentem.
El sol comença a disminuïr, tenim coses que fer, coses per parlar i observar. M'has d'ensenyar el cel.
T'agafo la mà, no vui perdre'ns.
Comencem el camí, fem drecera en mig de branques i àrbres, et preucupes per mi i remugo; "eh! que jo he fet ruta!" Igualment m'agafes la mà. Burro!
Arribem a un pla i.......
mai havia vist res semblant.
Serà per la companyia, pel lloc, per la vista, pel vent i el moment.
Serà.
El cas és que mai havia contemplat l'Olimp tant majestuosament.
Necessito recòrrer el camí llarg, envoltat de llums, necessito llegir les lloses que ens expliquen històries tant velles com jo. Oloro mil i un pensaments, t'agafo. Àrbres en creixement ens envolten, amb vergonya, tant petits... Respiro......
Què... sensacions.
La creu s'alça sobre nostre. Acabem el camí. Jo... Mai havia vist res semblant, mai havia sentit res semblant. Em giro. Estem per sobre. Per sobre de tots, per què saps? Vam alçar-nos seguint un camí junts i pujavem i pujavem, i continuarem pujant tot i que ja no quedin més creus que descobrir, tot i que suposo que en tenim una de particular.
Ens amaguem radere uns arbustos, i riem sense parar. T'abraço, m'abraces. Riem més. Parlem de històries macabres i llegendes, que malament està el món!
El temps.. El temps es para. Estic amb tu, estirats, abraçats, res més. Els núvols s'aturen, ningú passa, una aura ens envolta i res pot trencar-la. Ens tenim a tu i a mi. No vui que el temps avanci, no volem tornar....
Els xiscles d'alegria ens fan baixar, mentres em giro per contemplar per últim cop una imatge tant especial, que em fa tremolar, si no fos perquè m'agafes cauria. I mentres et tinc agafat faig l'equilibri amb la vorera del caminet, endarrerint els segons que ens faràn baixar d'aquell lloc.
Baixem en silencis tallats, expliquem els cicles hormonals de cadascú.... m'encantes.

Ens camuflem entre fum, cervesa, frankfurts enormes i un partit realment emocionant. Ens camuflem entre crits, riures, felicitat, rencors d'equips i més fum. Però al mig de tot això un mirall em reflecteix la teva mirada i jo somric, ens distraiem, i els crits d'euforia ens tornen a la realitat.
Sortim al carrer, l'aire fresc ens fa un petó..... i els que queden.
Caminem, amb vergonya............
La nit, les estrelles, la lluna ens mira al teu balcó. La música sona més forta però no li fem cas, ric ric amb la gent que passa, tu rius de mi....... et regalaria la lluna, com en aquella película que.....
Mica en mica les llums s'apaguen, la música disminueix, el temps s'atura. Tot canvia, menys tu i jo que ho desafiem.

No fem cas al sol que ens saluda, ens està dient que avui és l'últim dia, que avui s'acaba. L'ignorem.
Pero continuem abraçats i saps...? La felicitat em desborda del cos i mai més ben dit, no puc evitar-ho i em fa vergonya però...que bé que em sento. Tu no em veus, em tapo la cara però tinc un somriure que feia moltíssim que no apareixia, que bé que em sento...No et veig, pero et sento, carinyo, et tinc amb mi, em tens amb tu.

Aquest és l'últim dia, i em despedeixo de tots els mals pensaments mentres l'aigua em llisca per el cos. Tanco els ulls i em deixo emportar, i ho recordo tot, imatges que em passen davant meu, sento, visc. Al sortir encara tinc el cabell mullat però tu m'esperes amb un croissant de xocolata deliciós, assentat en aquell balcó que encara està amb mi en els meus somnis.
No vui marxar.......
però el dia abança i cap dels dos vol acceptar-ho. Ens endinsem en una trista nostàlgia de moments que encara estem vivint, perquè sabem que queden poques hores. ens endinsem en pensaments i records, tot i que encara ens fem petons.
La parada d'autobús em crida un adeu mentres reneguem perquè el transport públic és massa car. El viatge en silenci, escoltant cançons que ens ajunten, ens besem i ens apretem les mans, no vui marxar......

La porta de casa meva em sembla extranya i distant, llexa, buida. No volia tornar.
M'endinso en un silenci particular per no expressar el greu que em sap que s'hagi acabat els millors dies que feia temps que passava. El silenci se m'apropia i em diu que li fagi cas i que l'acompanyi. T'evito la mirada, ho sento moltissim. Però si em miressis als ulls potser veuries que m'has fet immensament feliç aquests dies i que vui tornar-hi, i que gràcies, i que t'enyoraré i que.....


saps?
Mai vaig creure en les llàgrimes de felicitat.

Gràcies.

Encara ara no tinc prou paraules per descriure-ho.



Moià, Maig 2009.