going nowhere.

crec que fa temps que no escric perquè fa massa temps que no parlo. Els silencis m'envolten i potser he perdut la pràctica en això... vamos allá.

*

tendría que analizar poco a poco qué es de mi vida ahora. Tanto silencio y puede que no sepa hablar ya. Tendría que hacerlo, si quisiese que me conocieras, tanto tu como tu, como el y ella. Tendría que analizarme y puede que creer en mi misma para poder confiar un poco mas en vosotros, y todo sigue siendo un bucle de esos infinitos, sabes? de esos que te joden durante más tiempo que los otros. No creo, no confío, no busco, no me preocupo.
Creo que desilusión no es bien la palabra, decepción tampoco.. melancolía? y sonrío.
pero es una de esas sonrisas vacías y satíricas que tanto me gustan, no te asustes. O si, mejor hazlo, yo lo hago.
miedo. Suena como raro. Tengo mil proyectos escondidos en mi interior, lo sé los veo y los siento pero... como encontrarlos? quizás los encerré demasiado.
Tengo mil sentimientos perdidos en mi interior, listos para dar y no recibir, listos para salir en cualquier momento pero... a la mínima huyen, ¿¡donde vais cobardes!?
Tengo mil maneras de ver las cosas aunque esté medio ciega.
Tengo mil sonrisas atrapadas y menos vacías que estas, tengo mil miradas sinceras esperando detrás del espejo.
Tengo mil ganas de cogerte y hablar, callar menos y abrirme más.
tengo tengo tengo...... y carezco de tantas cosas de ellas...


pero a pesar de tanta negatividad encontrada me siento bien.
como ya dije hace poco, mi nueva vida ha empezado y no me arrepiento de ella. Y quiero avisar, avisar de que me iré tarde o temprano, me iré y no por vosotros, si no por mi.


sin ningún sitio claro en mente, ningún propósito de irme sin ti, y nada que quiera hacerme ir tengo que confesar que lo haré, para respirar un poco eso es todo.
de hecho.. creo que el viaje ya ha empezado. Empezó hace tiempo y continuo en ello. Continuo buscando, encontrando, sintiendo y huyendo.


going nowhere.

Another perfect day.

serà per el sol i la temperatura, que ens envolta i ens fa volar una mica més amb els ulls tancats? Serà per les 18 primaveres que m'envolten?
..

Avui, volant entre vehicles pensava que per què estic jo aquí? No crec en el destí, o potser no hi creia fins fa poc. Potser destí no seria la paraula, però d'alguna manera sé que ha d'haver-hi un per què, una resposta. D'alguna forma tot té un sentit, completament sutil que ens acompanya dia a dia.
A mi m'envolta, i em diu a cau d'orella que puc moure'm, arribar on vui, aixecar-me i fer un lloc en aquest caos tant i tant artíficial que s'ha creat en la nostra època.

A tu, amic de petites confidències i molts records; Deixa't endur una mica per el moviment de les coses, oferin-te a tu mateix per poder viure una mica més, tocar una mica més el teu objectiu... No t'espantis si la por se t'enduu una mica, no tinguis por si ara mateix només pots veure pols. Les petites casualitats i accions de la nostra vida ens acaben portant on hem d'anar. I crec que ho veig, que ho tinc clar. Amb totes les ganes de menjar-me el món encara que xoqui uns quants cops...
"de las ostias uno aprende" diuen.
I m'agrada poder quedar-me amb els ulls tancats i pensar que puc triar, que tinc la capacitat de poder ser qui condueixi una mica el meu futur, sempre esperant les sorpreses amb els braços oberts.

I still believe when you say it's another perfect day.


M'agrada poder mirar el futur als ulls i dir "ets meu".

cartes de Màrius Torres a Mercè Figueras.

...

"Ha estat la primera vegada que m'he donat tan completament a una amiga. En aquest sentit, tu ets molt més per mi que jo no sóc per tu. No m'agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m'has fet comprendre l'amor.
Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix? Què hi fa que nosaltres no puguem ésser això tan banal, tan de color rosa, que s'acostuma anomenar "enamorats"?

..

L'amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s'acontenta d'una caricatura de l'amor...
Jo no hi crec en una usada classificació de l'amor. Amor paternal, amor conjugal, amor diví, patriòtic, etc, etc.
Doncs jo veig igual l'amor. és el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m'estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una coloració diferent... "



I quanta raó tenia Màrius Torres.
I digueu-me qui no aspira a un amor pur, intel·lectual, sense desitjar ni demanar res, només oferir. No caldria rebre, el simple fet d'estimar per estimar, per notar l'amor dintre teu, això hauria de ser-nos suficient. Ni desitg carnal ni físic, ni tant sols que entrés per els ulls. Fora el tòpic romàntic de que per els ulls hi entra l'amor, la bellesa. L'amor es palpa i es sent, amb ulls envenats o a plena llum del dia.
Sense esperar, sense sacrificis, net, pur, blanc.


L'Amor en majúscula.

Terrassa, 0:10 a.m

I diuen que Terrassa no és bonic.
Et deixes endur per les sensacions. l'aire s'omple d'una boirina espessa d'humitat, que t'envolta, la notes, t'acarona. L'aire, més agosarat que mai et refreda, però és una frescor tan agradable...
Després d'una estona de somriures torno a casa pensant que serà de mi demà. Es veu que he de començar a pensar en el meu futur, i jo el veig tant dens com la boira que m'envolta. Cap a on tiro? el camí es bifurca constantment i encara que intenti saltar se m'escapen.
I ara, la carretera s'allunya recta més ràpid del que puc anar jo, ja no la distingeixo del cel, es confon tot i només puc seguir amb la mirada als punts de lluny a l'horitzó. M'encanta. Això és genial.
Segueixo avançant i podria dir que sé cap a on vaig. Però i si m'equivoqués? No és que no vulgui equivocar-me... prefiero vivir con cicatrices que morir entre almohadas, i cada cop ho penso més. Mmmm....... és més agradable pensar que viuré minut a minut els segons que em queden, perquè com m'han dit "vivir es un morir constantemente" i ara ja si que ja m'animo del tot i dic: surt, córre, disfruta, viu, sigues apassionat, sent l'adrenalina, juga, somriu.... siusplau somriu!
no saps com de bé et queda.......

Ara, tornant aquí, sense pensar més en el demà que em mareja, ni tant sols recordar l'ahir perquè encara pot ser trist, continio pensant que falta alguna cosa. Podria ser que sentís que algo està a punt de passar..
No creus en els somnis? En la sensació de saber que això havia de passar, que tu estaves segur que passaria i com reaccionaria aquella persona... això és especial.

I ara, un altre cop, sense perdrem més voldria dir que Benvingut 2011, que maleducada que sóc! Tinc grans plans i objectius per complir aquest any, i les meves 18 primaveres s'acosten.
No sé si tremolar jo o que tremoli el món.

Terrassa, 0:36 a.m.
Continua fent boira, només veig les llums, i m'encanta.