Las musas han vuelto.

Lo escribo aquí, para sentirme un poco más orgullosa de mi blanco sobre negro.


"Soy licenciada en espera sin dolor, doctorada en paciencia con sonrisas, con un máster en compatibilizar los días en más y en menos. Uno más sin ti, uno menos para ser contigo de nuevo.

El calendario deja de ser una suma de números. Las semanas se ven en colores. Rojo los ya pasados, un azul oscuro los que aún nos quedan. Mil colores el día de llegada.

"te hecho de menos" "mi manchi" "et trobo a faltar". Cuando los dejo escapar los siento temblar, son la verdad que más digo últimamente. Hay una distancia física entre yo y tu respuesta, unos mil quilometros. No hay distancia emocional que nos mantenga alejados.
Las proporciones, las medidas, los días, las formas de contar la vida.. han dejado de tener sentido para mi, hace unos dos años.
Pues lo quiero para siempre. Quiero para siempre continuar a mesurar mi vida en llegadas y idas, en vernos tres días y esperar para vernos veintidós. En terminales de aeropuertos, en sentirme como nueva con la maleta en la mano, en sentir la adrenalina del aterrizaje y pensar... Estoy en casa de nuevo."

que bien sienta esto. Otra vez.

Confessions, per tu.

Em sento una mica en xoc. Em passa sempre que rellegeixo les paraules que ens vem dedicar, les idees que haviem compartit, el lligam que haviem creat. 
Se'm fa estrany pensar en ell. Suposo que havia estat sempre el meu més profund i preuat secret, la meva gelosia més desitjada, allò íntim que no s'explica amb les llums enceses, allò jutjat per ments que no tenien la capacitat de captar l'essència d'aquella relació. Havia estat el meu secret, i quan va desaparèixer no en vaig saber parlar amb ningú. Va continuar sent una veritat personal, la meva realitat més íntima. Jo creia haver trobat aquella llum intel·lectual que em guiaria en la meva història com a persona, creia haver descobert un tresor de sabiesa que les altres persones no eren capaces de veure, de sentir, d'interpretar. Era gelosa d'aquest secret perquè el sentia com un premi, com quan ets el guanyador d'un sorteig entre milers de persones. Ets tu, especial. Ets tu, qui té la llum. Em sentia que la meva energia sobresortia perquè s'havia fixat en les meves capacitats, i tot ruboritzant-me pensava "llavors, és cert!" Hi havia quelcom dins meu que no es distingia en els altres, que no tothom posseïa, i que només ell havia vist. 
Els dies que vaig compartir amb les seves paraules, amb els seus escrits, els seus pensaments, puc afirmar que van ser els dies més estimulants intel·lectualment de la meva vida, passada i actual. 

*

És extrany. Avui t'he rellegit. Crec que ho faig una vegada a l'any, inconscientment. Quan sento que perdo una mica la meva essència, quan sento que estic desviant-me una mica del camí... crec que és llavors que sense ni tan sols crear el pensament, et llegeixo. I sempre acabo plorant entre riures, llegint les converses tant banals i tant profundes que teniem. Ric quan llegeixo els escarments que em feies, quan em recomanaves llibres de tradició literària i jo et deia que no n'havia llegit cap. Ploro quan llegeixo les frases en futur que vem crear. 
Avui he tingut una sensació més extranya que de costum. En mig d'aquesta tristo-euforia comuna en aquests instants, m'he adonat d'un esdeveniment que m'ha tallat la respiració, m'ha punxat el cor, i m'ha estirat els músculs fins esforçar un somriure adolorit. "Tot això ho entendràs quan jo ja no hi sigue, d'aqui uns quants anys." La Sentència. Mig any abans tu ja ho havies escrit, i jo no estava preparada. 
Em fa mal. No gaire després em parles dels teus somnis, del que vols ser i fer, de que tot i que és dur, la recompensa serà molt gratificant. Em manques, saps?
Com tu vas preveure, ara comprenc moltes coses. Tants anys després, quan tu ja no hi ets. Però continues sent el meu secret, i jo he perdut una mica el camí. Si em veièssis em renyaries, la Gala Stark ha perdut una mica els seus horitzonts. Crec que és per això que et llegeixo de tant en tant, tinc la futil esperança que algun dia em reprendré, i començaré a ser tot allò que vas veure en mi, començaré a conquerir. 
No escric gaire ja. Quan escric, ho fai a mà, empenta per uns pensaments momentànis o experiències acumulades al pit. He deixat enrere el teclat, i sempre que hi penso em renyo i em sento encara més borrosa. No és que no en tingui ganes, és que estic en blanc. Pocs dies sento com flueixen dits abans els pensaments. La majoria em sento muda, paralitzada. Quan hi penso, sento les teves paraules. Tu, que m'empenys endavant. Tu, que em dius que tinc la energia per fer el que vulgui. Tu, que ets el primer en dir-me que la meva presència és capaç de canviar les persones. Tu, que em parles per primera vegada de l'amor que ara professo. Tu, que em cites autors literàris perquè les meves paraules més endavant tinguin fonaments sòlids. Tu, el primer en dir-me que la meva passió no era una carrera sense sentit, que podia fer-la "i amb nota sobremitjana". Antropo-Gala. Tu, que em veies fins i tot més lluny del que m'imaginava jo mateixa. Jo era la teva musa. Tu erets el meu mestre. 

Tu, que ets el meu secret i no t'he volgut compartir mai encara. M'agradaria, però no sé com fer-ho. No sé transformar el que vaig viure, sentir i aprendre en paraules corrents, perquè no podria transmetre tota la força d'aquells dies, d'aquella connexió. No crec que les paraules puguèssin mai captar tota l'essència, i no vull ni puc permetre tal ofesa a aquell record. 

No he acceptat mai que no hi siguis. No ho he pogut entendre perquè precisament tu havies de marxar. No he superat la teva absència. No puc tolerar que tinc tantes idees i pensaments encallats en la meva llengua que no trobaran refugi perquè no hi ha la teva consciència que em pugui escoltar. 
Avui escric ras i curt, no tinc temps (ni ganes, crec) d'allargar-me massa. Tu no em sents. Però jo he de canviar. Em trobo a faltar a mi mateixa. Avui no només t'he rellegit a tu, també a la Gala Stark, i m'he entristit. D'alguna manera, la sento encara, sé que és viva dins meus, perquè les sentències pronunciades per tu altres veus me les han repetit al llarg dels anys. Però la sento adormida també. Sento que reclama atenció i que es mig desvetlla, però no té forces encara. M'he caigut molt bé, estic molt orgullosa de la meva Gala dels disset, i de tu. I ho trobo a faltar, i saber que no tornerà mai em fa sentir un nus al coll tant gros que no puc ni respirar, ni vomitar. Em quedo ferma, tot és blanc. És blanc inexistent, perquè simplement no hi ha un futur nostre, no pot ser més real. 

Avui em confesso, vist que no ho he fet mai. Que mai he escrit el teu nom ni el que em feies sentir, mai t'he nombrat i poques vegades he parlat de la tevanostra història. Sempre em deia a mi mateixa "hauries d'escriure sobre ell" i immediatament pensava.. "què, exactament?". Em quedo curta amb aquest escrit, però com ja he dit, no crec ser capaç d'escriure en paraules tot el que representaves i el que encara avui en dia ets per mi. 


Em sento una mica més tranquil·la,
avui m'he buidat una mica.


sempre teva,

Gala Stark. 

Tinc un secret i es diu Bologna.

És ara, mentre sonen tot de cançons que porten per nom “Home”, que me’n adono que el meu concepte de casa, de llar, és una mica diferent del que tenia fa set mesos. El meu concepte ha viatjat 1.136 km cap a l’Est.

Benvinguda dins meu, Bologna, ciutat dels perduts i dels retrobats, de somnis i oportunitats, de somriures tant desconeguts com familiars. Bologna, llar de totes les ments que necessiten fugir per un instant de la rutina coneguda i descobrir que hi ha nits més llargues que dies de sol. Bologna, ciutats dels pòrtics. Ciutat de secrets. Bologna la roja, la revolucionaria, la lluitadora. Deixeu-me que us expliqui per què qui ha viscut a  Bologna no podrà mai abandonar-la del tot.

Només arribar et sorprendràs de trobar-te caminant pels carrers i carrerons de Bologna sense sentit mentre somrius i no saps encara per què. Mires amunt, avall, a tot arreu hi ha coses per descobrir. Els pòrtics t’acompanyen en aquest recorregut, doncs no pots evitar-los un cop entres al centre històric; elegants, majestuosos, decorats. Com agraden quan plou! Et protegeixen de la soledat de les nits fosques a cel obert, de la calor xafogosa a l’estiu.  Mentre els recorres descobreixes que quasi cada edifici té una placa en honor i reconeixement a qui hi va viure o qui la va construir. Te n’adones que aquest si és un centre amb història viva encara present.

Mica en mica, quan t’atreveixis a sortir de l’ebullició del centre, et trobaràs deu immenses portes que protegeixen l’entrada a la vella ciutat, recordant segles d’història, dibuixant una muralla que recorria l’actual circumval·lació. És fàcil explicar on vius; les portes són el punt de retrobada, per tot i tothom. Però no només les portes custodien la vella ciutat. Des del centre Les Dues Torres s’alcen per observar tot el que es mou als seus peus, majestuoses i segures, final i principi de tots els carrers de la ciutat. I finalment, si alcem una mica la vista, sobre els turons que rodegen la ciutat, veure’m el monestir de San Luca; últim guardià del paisatge bolognés.

Al principi, Bologna et pot intimidar. Quan ningú et sona familiar, quan topes amb persones estranyes que vagabunden pels carrers i que viuen sense sostre; inofensives, només una mica perdudes en somnis passats. Se t’acosten i et parlen, t’ofereixen ves a saber quin objecte poc útil per a la vida, però els entens i els acabes coneixent a tots i a cada un d’ells. No t’amoïnis, veuràs aviat que Bologna et dóna la capacitat de perdre la por i la vergonya, et dóna l’oportunitat de trobar ànimes tan perdudes com la teva, desitjoses de conèixer i experimentar el que sigui i amb qui sigui. Te n’adonaràs ben aviat que tothom és  nouvingut a Bologna, que estan descobrint la seva nova casa i la nova ciutat com tu has ja fet. Les presentacions són tímides al inici: una encaixada de mans i “un piacere di conoscerti” per començar la conversa, però la pròxima vegada serà una abraçada efusiva i plena de sinceritat. I aquí comença la bona i feliç vida dels que ens sentim una mica de tot arreu; els sopars casuals a casa d’algú de classe que s’ha ofert a cuinar, els aperitius espontanis a les set del vespre (3 euros una cervesa i aperitiu il·limitat!) que s’allarguen sense voler fins ben entrada la matinada. Les hores de primavera als Jardins Margherita entre guitarres, riures i anècdotes. Les cases dels teus amics que són més casa teva que la que en teoria és. Els talls de pizza quan ja és casi de dia i estàs tornant a casa després de descobrir aquell nou local on feien una “serata” de drum’n’bass. Aquelles tardes quan surts cansat d’estudiar del “38” al bell mig de la famosa Via Zamboni, decorada amb frases reivindicatives, sempre respectada, sempre plena i viva.  Acabaràs a Piazza Verdi, centre per antonomàsia de totes les persones i situacions més estranyes; punt de trobada a qualsevol moment del dia i de la nit, una altre llar dins de la ciutat.  

Però Bologna no només són sopars i festa, encara que ho pugui semblar. Constants mostres i exposicions d’arts que costen tant poc que t’acabes culturitzant sense voler. Coses que mai veuries a la teva petita ciutat natal.  Música en viu de grups que estan creixent. Vida teatral nacional, i petits cinemes alternatius que et fan descobrir aquelles pel·lícules tan especials com barates.

I Bologna es mou, Bologna és sinònim de revolució. Una quantitat extravagant de centres socials plens de vida i projectes que animen la ciutat. Joves que s’impliquen en la política, que es mouen, que molesten als que governen, que consciencien a la resta de població. T’acullen amb els braços oberts, disposats a explicar-te per a què lluiten ells i per què tu també hauries de lluitar, i creieu-me, tenen motius que mobilitzarien muntanyes. I Bologna recorda. Murals gegants ocupen Piazza Maggiore, amb les cares de tots els partisans que van lluitar per l’alliberació del país i pels drets de les persones. Amb els seus noms i cognoms, per no oblidar mai el seu passat. Ja sabeu què diuen; “el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.

Amics, amigues, somniadors que com jo desitgeu escapar, Bologna té encara un secret que confessar:

Us enamorarà, caureu perduts dins la seva màgia, dins la vida incansable de la ciutat i els seus habitants. El seu ritme frenètic i al mateix instant lent us absorbirà.

Creieu-me, la trobareu a faltar fins i tot abans de marxar. 

Segueixo aquí, seguiré aquí.

Doncs això, que segueixo aquí.

El temps ja no m'acompanya com abans; feixuc i mandrós m'envolta, fins que em donc compte que han passat pràcticament deu mesos en un sol sospir.
La perspectiva des d'aquesta taula i a través de la finestra sembla la mateixa que sempre, però el que canvia és la mirada de dins dels meus ulls; com podria mirar-ho igual si res em dóna les mateixes vibracions des de que vaig començar a volar?
A vegades em sento perduda, donant voltes en un camí d'aigua tant transparent que no sé si potser és el cel. Però no em fa por. Potser perdo una mica el camí, però sé el final. Bé, potser més que saber hauria de dir que el vull saber. Vull aquest final que he ideat, i la veritat és que no el penso deixar escapar.
Un any fora de casa? Des dels catorze que espero sortir fora del niu amb una excusa plausible, caminar i viure per mi mateixa, el primer tastet de llibertat que se'm permet.
Ciutat i llengues (des)conegudes, com si ho hagués somiat. Esta bé que m'aterroritza pensar que potser no ho viuré com ho hagués viscut en un altre lloc, que la paraula "sola" no agafa tot el seu ple sentit, que algunes mans m'acompanyaran si o si. Però tal i com ha sortit dels llabis d'una (b)vella amiga, el que se m'ha presentat és simplement una oportunitat de viure encara més i millor allò que hagués experimentat igualment.
Nou país, nova casa, nova llengua, noves cares, noves amistats... i uns ulls coneguts que realment vull que m'acompanyin en qualsevol nova aventura que se'm presenti (i quins ullets!)
La calma ara forma part de mi, deixant els dies foscos d'antany i les tardes grises que em cobrien de fred.
Em sento acompanyada encara que al costat del meu cos no hi dormi ningú, des de la distància sento una escalfor que em cobreix, i dins la mateixa ciutat tinc confiances personificades en rostres d'amistats que no desapareixeran ni en deu anys d'absència física.

Bé, segueixo aquí encara.
Però sobretot seguiré aquí tot i en la distància, cada dia, i per sempre més.
I podria dir que només per vosaltres, els meus millors somriures còmplices.

http://www.youtube.com/watch?v=xJIO1D1tyOY

Viure.

No t'has parat a pensar mai en el fet que estem vius, que estem vivint? En el que vol dir estar en aquesta vida, i en el que implica desaparèixer?
Has tancat mai els ulls i has notat mai la presència de la vida dins teu? Has sentit tot el seu pes que t'aixafava de sobte?
No em refereixo a la vida que biològicament se'ns dóna al nèixer, ni al morir que implica precisament el sol fet de nèixer.
Em refereixo a la vida de la nostra consciència, de la nostra ment que, com nosaltres, és real i present. Es construible, és evolutiva, és exactament el que som.
Em refereixo al per què estem vius? Per què se'ns ha donat aquesta oportunitat?
Per què tenim aquesta sort de poder tenir consciència de tot el que estem vivint, i la capacitat de construir al nostre voltant? I dic sort perquè no trobo una paraula que ho defineixi millor. Sobrepassa la casualitat, i entra dins del terreny de la fortuna. Em sento afortunada d'haver nascut humana, i de poder tancar els ulls i notar el què és la vida, tot i que pensar-ho m'aixafi i m'aterroritzi.

Això em porta a pensar que si és sort o fortuna, no podem res més que estar agraïts al do de viure en tota la seva plenitud. Hem d'estar agraïts perquè és un regal que mai més succeirà, un regal amb data de caducitat.
I penso que la millor manera de demostrar que estem agraïts és maximitzar els nostres sentiments positius, cap a nosaltres, cap a la resta, cap al món, cap a la vida. Hem d'envoltar-nos d'accions positives que fagin de la nostra vida un agraïment a la fortuna en la seva expressió més pura.
Per tant, i per favor, tots els sentiments negatius els hem de saber apartar, relegar a una de les cantonades fosques de la nostra ment. No dic que els hem d'eliminar, perquè ser humans implica reaccionar als fets amb sentiments positius i sentiments negatius. Dic relegar-los, controlar-los, per poder així omplir-nos només de sentiments i accions que ens omplin i ens fagin sentir bé, que fagin sentir bé als que ens acompanyen en aquest camí. I això és perquè una de les proves més dures que ens posarà la vida és precisament el controlar-se, perquè així com ens ha donat consciència ens ha donat temperament i una ment poderosa capaç de crear mons inimaginables, però també capaç de destruir tot allò que has conegut.

Si de la fortuna passem per l'agraïment d'aquest do, penso doncs que és coherent i lògic que exprimim al màxim tots i cada un dels moments que passem vivint. Només així podrem expressar el nostre màxim agraïment. Exprimir la vida vol dir ser-ne conscient a cada moment, aprendre, sentir-la.
I si el que estem fent és viure al màxim això vol dir que no hi ha moments perduts o buits, perquè tots tenen el seu sentit i significat dins la teva vida, perquè hi formen part. Tots tenen la funció (la simple funció!) de mantenir-te viu i fer-te saber que ho estàs. Cap experiència viscuda queda en el no-res, res és perdut si el que importa és viure aquests moments i viure'ls ara.
Ara? I només ara.
Perquè tot i que podem sentir l'evolució de la vida en el nostre cos biològic i veure com envellim, no podem de cap manera sentir un passat o un futur. El temps és una invenció per poder justificar els nostres records i les nostres esperances. És una justificació perquè el que hem viscut no quedi simplement desaparegut i perquè se'ns reconegui que continuarem visquent. Però no existeix.
Si estem vius vol dir que estem sentint, i ho estem fent Ara i només Ara. L'Ara és l'únic que ens dóna respostes i de la qual tenim presència conscient, experiència. Cada hora són totes les hores que vulguem. Hauriem de poder arribar a dir tots "no sé què ha passat, no sé què passara. Només sé el que està passant".

Us convido a sentir la vida, a sentir-vos vius. Us convido a plorar de felicitat pel regal que vol dir estar vius i que viviu al màxim cada tipus d'experiència que se us presenti al davant. Us convido a no pensar en negatiu, ni a recordar ni a imaginar.
Us convido a fer tot allò que us pugui emocionar i que pugui fer-vos recordar que esteu vius. 
Us convido a viure avui, i si existís un "demà" ho tornaria a fer. 
Us convido a no mirar mai més el rellotge i a prendre consciència de qui ets tu ara. 

http://www.youtube.com/watch?v=FHnGJvYmQKg

Pursuit of hapiness

Clar, realment és això.

Diuen que ens passem la vida buscant la felicitat, diuen que hem de trobar-la. Hi ha persones que es passen la vida en busca de la felicitat, quan resulta que algun cop va estar al seu costat i amb les presses no la van ni saludar. 

"Abans de morir, vui viure". És clar. No penso malgastar els pocs segons que em passo en vida buscant quelcom que ja he trobat, quelcom que m'omple:

Llevar-me i anar adormida a la uni, escoltant la meva música, veure'ls i fer un piti amb ells entre cafés de cinquanta cèntims. Anar a les classes i veure com està el món, com puc interpretar-lo. 

Tren del migdia i cap a casa, que aquesta tarda potser veuré els meus somriures, la meva felicitat. Potser aniré a veure com assajen l'obra de teatre un grup de persones que donen molt més del que reben, potser aniré a repassar materia de segon d'ESO en un intent d'ajudar algú. 

Més tard, qui sap si estudiaré, qui sap si em perdré entre converses i una mica de fum verd, qui sap si aniré a buscar la meva millor hiperactivitat (l'haurieu de veure! té un somriure que il·lumina el món, potser per això no me'n puc desenganxar...)

Cap al vespre, et retrobaré. Sé que continuaràs estant a 1100 km, però per un moment et sentiré molt i molt a prop, casi com si estiguessis a punt d'abraçar-me, i moriré d'amor i felicitat. Parlarem, parlarem i tornarem a dir-nos bona nit amb els ulls il·luminats, sabent que demà és un dia menys en el compte enrere. 

Però..

Que tot això m'omple, però no em sentiré mai tant completa fins que no torni a posar els peus en aquell tros de terra que em té captivada, enamorada, presa. Fins que no torni a sentir la teva pell, fins que no torni a veure aquells somriures i la sensació d'estar "a casa", a casa de veritat. 

Potser la meva felicitat està una mica allunyada de mi, la meva mitja part. Però no oblidaré el que m'omple d'aquí. 

Pursuit of hapiness si, però no seré infeliç en l'intent. Com he dit, abans de morir vui viure aquesta vida tant i tant curta que tenim per endavant, perquè per molt que diguin que la vida és molt llarga... se'm passa en un segon si penso que voldria exprimir cada segon al vostre (teu) costat. 

I encara que sigui l'afirmació que més por m'ha fet en tota la meva vida, i que sigui la decisió més forta que he pres mai, tinc clar quins ulls vull veure a partir d'ara i per sempre, ja sigui a distancia com al meu costat al llevar-me. 

"You and I, we can be alright... just hold on what we know is truth." 

Canvi, Cambio, Change, Cambiamento.

Les èpoques apareixen i desapareixen. T'invaeixen i després et deixen amb la sensació d'haver viscut en una bafarada d'aire. Els records poden impregnar-te fins tal punt d'eriçar-te la pell com si ho estiguessis respirant en aquell moment, també poden ser tan foscos que pots pensar eternament que mai han ni tan sols existit. Fins quin punt podem arribar a bloquejar el que hem viscut i estimat? Fins a quin punt podem crear-nos aquesta protecció? Et miro els ulls i no et reconec, no m'hi veig.

Època de canvi, de desconcentració, de desesperació mental. Cap a on vaig, amb qui i quin és el final? Època de canvi breu i fugaç.
Època de tornar a sentir allò que havies donat per perdut.
En un mes i em perdo en els teus ulls, els que m'han fet canviar. Sé que puc sentir encara molt i molt més per aquest somriure que em remou, sé que puc donar-te molt més del que estic ensenyant. Sé que puc sentir molt més. Vui fer-te tremolar fins l'infinit, que pensis que el cor ha de parar perquè no pot bategar tant fort, vui fer-te tancar els ulls i que continuis veient la llum.

Continuaré abraçant aquells somriures que m'han tret de més d'un remolí, continuaré volent salvar el món per salvar-vos a vosaltres.

 ENCIENDO LA LLAMA. AYER NOS MATÓ EL TIEMPO Y HOY NOS MATA LA DISTANCIA.