Les èpoques apareixen i desapareixen. T'invaeixen i després et deixen amb la sensació d'haver viscut en una bafarada d'aire. Els records poden impregnar-te fins tal punt d'eriçar-te la pell com si ho estiguessis respirant en aquell moment, també poden ser tan foscos que pots pensar eternament que mai han ni tan sols existit.
Fins quin punt podem arribar a bloquejar el que hem viscut i estimat? Fins a quin punt podem crear-nos aquesta protecció? Et miro els ulls i no et reconec, no m'hi veig.
Època de canvi, de desconcentració, de desesperació mental. Cap a on vaig, amb qui i quin és el final?
Època de canvi breu i fugaç.
Època de tornar a sentir allò que havies donat per perdut.
En un mes i em perdo en els teus ulls, els que m'han fet canviar. Sé que puc sentir encara molt i molt més per aquest somriure que em remou, sé que puc donar-te molt més del que estic ensenyant. Sé que puc sentir molt més.
Vui fer-te tremolar fins l'infinit, que pensis que el cor ha de parar perquè no pot bategar tant fort, vui fer-te tancar els ulls i que continuis veient la llum.
Continuaré abraçant aquells somriures que m'han tret de més d'un remolí, continuaré volent salvar el món per salvar-vos a vosaltres.
ENCIENDO LA LLAMA.
AYER NOS MATÓ EL TIEMPO Y HOY NOS MATA LA DISTANCIA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada