Em sento una mica en xoc. Em passa sempre que rellegeixo les paraules que ens vem dedicar, les idees que haviem compartit, el lligam que haviem creat.
Se'm fa estrany pensar en ell. Suposo que havia estat sempre el meu més profund i preuat secret, la meva gelosia més desitjada, allò íntim que no s'explica amb les llums enceses, allò jutjat per ments que no tenien la capacitat de captar l'essència d'aquella relació. Havia estat el meu secret, i quan va desaparèixer no en vaig saber parlar amb ningú. Va continuar sent una veritat personal, la meva realitat més íntima. Jo creia haver trobat aquella llum intel·lectual que em guiaria en la meva història com a persona, creia haver descobert un tresor de sabiesa que les altres persones no eren capaces de veure, de sentir, d'interpretar. Era gelosa d'aquest secret perquè el sentia com un premi, com quan ets el guanyador d'un sorteig entre milers de persones. Ets tu, especial. Ets tu, qui té la llum. Em sentia que la meva energia sobresortia perquè s'havia fixat en les meves capacitats, i tot ruboritzant-me pensava "llavors, és cert!" Hi havia quelcom dins meu que no es distingia en els altres, que no tothom posseïa, i que només ell havia vist.
Els dies que vaig compartir amb les seves paraules, amb els seus escrits, els seus pensaments, puc afirmar que van ser els dies més estimulants intel·lectualment de la meva vida, passada i actual.
*
És extrany. Avui t'he rellegit. Crec que ho faig una vegada a l'any, inconscientment. Quan sento que perdo una mica la meva essència, quan sento que estic desviant-me una mica del camí... crec que és llavors que sense ni tan sols crear el pensament, et llegeixo. I sempre acabo plorant entre riures, llegint les converses tant banals i tant profundes que teniem. Ric quan llegeixo els escarments que em feies, quan em recomanaves llibres de tradició literària i jo et deia que no n'havia llegit cap. Ploro quan llegeixo les frases en futur que vem crear.
Avui he tingut una sensació més extranya que de costum. En mig d'aquesta tristo-euforia comuna en aquests instants, m'he adonat d'un esdeveniment que m'ha tallat la respiració, m'ha punxat el cor, i m'ha estirat els músculs fins esforçar un somriure adolorit. "Tot això ho entendràs quan jo ja no hi sigue, d'aqui uns quants anys." La Sentència. Mig any abans tu ja ho havies escrit, i jo no estava preparada.
Em fa mal. No gaire després em parles dels teus somnis, del que vols ser i fer, de que tot i que és dur, la recompensa serà molt gratificant. Em manques, saps?
Com tu vas preveure, ara comprenc moltes coses. Tants anys després, quan tu ja no hi ets. Però continues sent el meu secret, i jo he perdut una mica el camí. Si em veièssis em renyaries, la Gala Stark ha perdut una mica els seus horitzonts. Crec que és per això que et llegeixo de tant en tant, tinc la futil esperança que algun dia em reprendré, i començaré a ser tot allò que vas veure en mi, començaré a conquerir.
No escric gaire ja. Quan escric, ho fai a mà, empenta per uns pensaments momentànis o experiències acumulades al pit. He deixat enrere el teclat, i sempre que hi penso em renyo i em sento encara més borrosa. No és que no en tingui ganes, és que estic en blanc. Pocs dies sento com flueixen dits abans els pensaments. La majoria em sento muda, paralitzada. Quan hi penso, sento les teves paraules. Tu, que m'empenys endavant. Tu, que em dius que tinc la energia per fer el que vulgui. Tu, que ets el primer en dir-me que la meva presència és capaç de canviar les persones. Tu, que em parles per primera vegada de l'amor que ara professo. Tu, que em cites autors literàris perquè les meves paraules més endavant tinguin fonaments sòlids. Tu, el primer en dir-me que la meva passió no era una carrera sense sentit, que podia fer-la "i amb nota sobremitjana". Antropo-Gala. Tu, que em veies fins i tot més lluny del que m'imaginava jo mateixa. Jo era la teva musa. Tu erets el meu mestre.
Tu, que ets el meu secret i no t'he volgut compartir mai encara. M'agradaria, però no sé com fer-ho. No sé transformar el que vaig viure, sentir i aprendre en paraules corrents, perquè no podria transmetre tota la força d'aquells dies, d'aquella connexió. No crec que les paraules puguèssin mai captar tota l'essència, i no vull ni puc permetre tal ofesa a aquell record.
No he acceptat mai que no hi siguis. No ho he pogut entendre perquè precisament tu havies de marxar. No he superat la teva absència. No puc tolerar que tinc tantes idees i pensaments encallats en la meva llengua que no trobaran refugi perquè no hi ha la teva consciència que em pugui escoltar.
Avui escric ras i curt, no tinc temps (ni ganes, crec) d'allargar-me massa. Tu no em sents. Però jo he de canviar. Em trobo a faltar a mi mateixa. Avui no només t'he rellegit a tu, també a la Gala Stark, i m'he entristit. D'alguna manera, la sento encara, sé que és viva dins meus, perquè les sentències pronunciades per tu altres veus me les han repetit al llarg dels anys. Però la sento adormida també. Sento que reclama atenció i que es mig desvetlla, però no té forces encara. M'he caigut molt bé, estic molt orgullosa de la meva Gala dels disset, i de tu. I ho trobo a faltar, i saber que no tornerà mai em fa sentir un nus al coll tant gros que no puc ni respirar, ni vomitar. Em quedo ferma, tot és blanc. És blanc inexistent, perquè simplement no hi ha un futur nostre, no pot ser més real.
Avui em confesso, vist que no ho he fet mai. Que mai he escrit el teu nom ni el que em feies sentir, mai t'he nombrat i poques vegades he parlat de la tevanostra història. Sempre em deia a mi mateixa "hauries d'escriure sobre ell" i immediatament pensava.. "què, exactament?". Em quedo curta amb aquest escrit, però com ja he dit, no crec ser capaç d'escriure en paraules tot el que representaves i el que encara avui en dia ets per mi.
Em sento una mica més tranquil·la,
avui m'he buidat una mica.
sempre teva,
Gala Stark.
1 comentari:
Què tendresa :)
Publica un comentari a l'entrada