Tinc un secret i es diu Bologna.

És ara, mentre sonen tot de cançons que porten per nom “Home”, que me’n adono que el meu concepte de casa, de llar, és una mica diferent del que tenia fa set mesos. El meu concepte ha viatjat 1.136 km cap a l’Est.

Benvinguda dins meu, Bologna, ciutat dels perduts i dels retrobats, de somnis i oportunitats, de somriures tant desconeguts com familiars. Bologna, llar de totes les ments que necessiten fugir per un instant de la rutina coneguda i descobrir que hi ha nits més llargues que dies de sol. Bologna, ciutats dels pòrtics. Ciutat de secrets. Bologna la roja, la revolucionaria, la lluitadora. Deixeu-me que us expliqui per què qui ha viscut a  Bologna no podrà mai abandonar-la del tot.

Només arribar et sorprendràs de trobar-te caminant pels carrers i carrerons de Bologna sense sentit mentre somrius i no saps encara per què. Mires amunt, avall, a tot arreu hi ha coses per descobrir. Els pòrtics t’acompanyen en aquest recorregut, doncs no pots evitar-los un cop entres al centre històric; elegants, majestuosos, decorats. Com agraden quan plou! Et protegeixen de la soledat de les nits fosques a cel obert, de la calor xafogosa a l’estiu.  Mentre els recorres descobreixes que quasi cada edifici té una placa en honor i reconeixement a qui hi va viure o qui la va construir. Te n’adones que aquest si és un centre amb història viva encara present.

Mica en mica, quan t’atreveixis a sortir de l’ebullició del centre, et trobaràs deu immenses portes que protegeixen l’entrada a la vella ciutat, recordant segles d’història, dibuixant una muralla que recorria l’actual circumval·lació. És fàcil explicar on vius; les portes són el punt de retrobada, per tot i tothom. Però no només les portes custodien la vella ciutat. Des del centre Les Dues Torres s’alcen per observar tot el que es mou als seus peus, majestuoses i segures, final i principi de tots els carrers de la ciutat. I finalment, si alcem una mica la vista, sobre els turons que rodegen la ciutat, veure’m el monestir de San Luca; últim guardià del paisatge bolognés.

Al principi, Bologna et pot intimidar. Quan ningú et sona familiar, quan topes amb persones estranyes que vagabunden pels carrers i que viuen sense sostre; inofensives, només una mica perdudes en somnis passats. Se t’acosten i et parlen, t’ofereixen ves a saber quin objecte poc útil per a la vida, però els entens i els acabes coneixent a tots i a cada un d’ells. No t’amoïnis, veuràs aviat que Bologna et dóna la capacitat de perdre la por i la vergonya, et dóna l’oportunitat de trobar ànimes tan perdudes com la teva, desitjoses de conèixer i experimentar el que sigui i amb qui sigui. Te n’adonaràs ben aviat que tothom és  nouvingut a Bologna, que estan descobrint la seva nova casa i la nova ciutat com tu has ja fet. Les presentacions són tímides al inici: una encaixada de mans i “un piacere di conoscerti” per començar la conversa, però la pròxima vegada serà una abraçada efusiva i plena de sinceritat. I aquí comença la bona i feliç vida dels que ens sentim una mica de tot arreu; els sopars casuals a casa d’algú de classe que s’ha ofert a cuinar, els aperitius espontanis a les set del vespre (3 euros una cervesa i aperitiu il·limitat!) que s’allarguen sense voler fins ben entrada la matinada. Les hores de primavera als Jardins Margherita entre guitarres, riures i anècdotes. Les cases dels teus amics que són més casa teva que la que en teoria és. Els talls de pizza quan ja és casi de dia i estàs tornant a casa després de descobrir aquell nou local on feien una “serata” de drum’n’bass. Aquelles tardes quan surts cansat d’estudiar del “38” al bell mig de la famosa Via Zamboni, decorada amb frases reivindicatives, sempre respectada, sempre plena i viva.  Acabaràs a Piazza Verdi, centre per antonomàsia de totes les persones i situacions més estranyes; punt de trobada a qualsevol moment del dia i de la nit, una altre llar dins de la ciutat.  

Però Bologna no només són sopars i festa, encara que ho pugui semblar. Constants mostres i exposicions d’arts que costen tant poc que t’acabes culturitzant sense voler. Coses que mai veuries a la teva petita ciutat natal.  Música en viu de grups que estan creixent. Vida teatral nacional, i petits cinemes alternatius que et fan descobrir aquelles pel·lícules tan especials com barates.

I Bologna es mou, Bologna és sinònim de revolució. Una quantitat extravagant de centres socials plens de vida i projectes que animen la ciutat. Joves que s’impliquen en la política, que es mouen, que molesten als que governen, que consciencien a la resta de població. T’acullen amb els braços oberts, disposats a explicar-te per a què lluiten ells i per què tu també hauries de lluitar, i creieu-me, tenen motius que mobilitzarien muntanyes. I Bologna recorda. Murals gegants ocupen Piazza Maggiore, amb les cares de tots els partisans que van lluitar per l’alliberació del país i pels drets de les persones. Amb els seus noms i cognoms, per no oblidar mai el seu passat. Ja sabeu què diuen; “el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.

Amics, amigues, somniadors que com jo desitgeu escapar, Bologna té encara un secret que confessar:

Us enamorarà, caureu perduts dins la seva màgia, dins la vida incansable de la ciutat i els seus habitants. El seu ritme frenètic i al mateix instant lent us absorbirà.

Creieu-me, la trobareu a faltar fins i tot abans de marxar.