cartes de Màrius Torres a Mercè Figueras.

...

"Ha estat la primera vegada que m'he donat tan completament a una amiga. En aquest sentit, tu ets molt més per mi que jo no sóc per tu. No m'agrada fer frases de romanticisme barat, i no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m'has fet comprendre l'amor.
Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix? Què hi fa que nosaltres no puguem ésser això tan banal, tan de color rosa, que s'acostuma anomenar "enamorats"?

..

L'amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s'acontenta d'una caricatura de l'amor...
Jo no hi crec en una usada classificació de l'amor. Amor paternal, amor conjugal, amor diví, patriòtic, etc, etc.
Doncs jo veig igual l'amor. és el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m'estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una coloració diferent... "



I quanta raó tenia Màrius Torres.
I digueu-me qui no aspira a un amor pur, intel·lectual, sense desitjar ni demanar res, només oferir. No caldria rebre, el simple fet d'estimar per estimar, per notar l'amor dintre teu, això hauria de ser-nos suficient. Ni desitg carnal ni físic, ni tant sols que entrés per els ulls. Fora el tòpic romàntic de que per els ulls hi entra l'amor, la bellesa. L'amor es palpa i es sent, amb ulls envenats o a plena llum del dia.
Sense esperar, sense sacrificis, net, pur, blanc.


L'Amor en majúscula.

Terrassa, 0:10 a.m

I diuen que Terrassa no és bonic.
Et deixes endur per les sensacions. l'aire s'omple d'una boirina espessa d'humitat, que t'envolta, la notes, t'acarona. L'aire, més agosarat que mai et refreda, però és una frescor tan agradable...
Després d'una estona de somriures torno a casa pensant que serà de mi demà. Es veu que he de començar a pensar en el meu futur, i jo el veig tant dens com la boira que m'envolta. Cap a on tiro? el camí es bifurca constantment i encara que intenti saltar se m'escapen.
I ara, la carretera s'allunya recta més ràpid del que puc anar jo, ja no la distingeixo del cel, es confon tot i només puc seguir amb la mirada als punts de lluny a l'horitzó. M'encanta. Això és genial.
Segueixo avançant i podria dir que sé cap a on vaig. Però i si m'equivoqués? No és que no vulgui equivocar-me... prefiero vivir con cicatrices que morir entre almohadas, i cada cop ho penso més. Mmmm....... és més agradable pensar que viuré minut a minut els segons que em queden, perquè com m'han dit "vivir es un morir constantemente" i ara ja si que ja m'animo del tot i dic: surt, córre, disfruta, viu, sigues apassionat, sent l'adrenalina, juga, somriu.... siusplau somriu!
no saps com de bé et queda.......

Ara, tornant aquí, sense pensar més en el demà que em mareja, ni tant sols recordar l'ahir perquè encara pot ser trist, continio pensant que falta alguna cosa. Podria ser que sentís que algo està a punt de passar..
No creus en els somnis? En la sensació de saber que això havia de passar, que tu estaves segur que passaria i com reaccionaria aquella persona... això és especial.

I ara, un altre cop, sense perdrem més voldria dir que Benvingut 2011, que maleducada que sóc! Tinc grans plans i objectius per complir aquest any, i les meves 18 primaveres s'acosten.
No sé si tremolar jo o que tremoli el món.

Terrassa, 0:36 a.m.
Continua fent boira, només veig les llums, i m'encanta.