En pau.

La vida és molt llarga, molt.
I segurament no en som conscients a vegades de les voltes que pot arribar a donar. O potser no pensem que aquestes persones que ens acompanyen tant a prop nostre i a la vegada tant lluny, han viscut en un món completament diferent al nostre.
Potser que amb 13 anys haguessin d'exiliar-se amb els seus pares a les muntanyes franceses perquè els perseguien per executar-los a l'Espanya franquista.
Pot ser que comencessin a fumar massa d'hora i donguéssin peu al seu final.
Resulta que escrivien, i escrivien molt bé. Novel•les en francès i català, i un petit diari on explicar-hi la vida en paraules.
En algun moment decidirien formar una família i jo agraeixo aquesta decisió, de tot cor.
Vivim tantes vides i només morim un cop. Algun cop algú em va dir que vivim tantes realitats com persones que la senten, i quanta raó.
Una sola persona i totes les cares que pot arribar a tenir, per cada persona diferent que la miri.
Podríem pensar que coneixem aquesta gent, aquesta estimada gent. Que són tal i com creiem, com hem vist, com els hem sentit.
Però tard o d'hora descobrirem que van lluitar per la seva terra, va lluitar perquè els seus fills anéssin a batxillerat en comptes d'anar a la fàbrica, va apuntar a la seva nèta al Cavall Fort, i la convidava a berenar cada dimarts i dijous.
Descobrirem, potser més tard que d'hora, que era un lluitador, a qui la vida havia empès molts cops cap el cantó equivocat. Que potser no l'hi havien sortit les coses com s'esperava, i havia caigut algun cop. Però era un lluitador. Un "llancer", com el seu nom indica, de l’època medieval.
Va perdre molts cops, i va amagar moltes coses.
Però els seus ulls explicaven moltes històries d'un món tant i tant diferent al nostre que costen d'entendre.
En una Ca n'anglada dels anys 60 en blanc i negre, hi apareixia un lluitador que intentava treure el poc que li quedava endavant. Dels primers en tastar la paraula divorci i ser un excèntric de mena.

Si, tot això ho he sabut un pel tard pot ser, però no me n'arrepenteixo pas.
T'he conegut tal i com t'han vist els meus ulls, els ull d'una nena petita admirant-te. No recordaré aquests últims temps, no tinc perquè fer-ho.
No pensaré com deuries ser abans d'arribar jo. Et recordaré sempre com el que has sigut per mi, i me n'orgulleixo del que vas ser. Escoltaré qui vas ser i t’imaginaré fort, però no canviaré la imatge que tinc de tu.

"Les piràmides d'Egipte són velles i tothom les recorda. Espero que a mi també em recordeu quan no hi sigui".
oi tant, no ho dubtis.



El temps no cura, s'enduu.
En pau, avi.