Pursuit of hapiness

Clar, realment és això.

Diuen que ens passem la vida buscant la felicitat, diuen que hem de trobar-la. Hi ha persones que es passen la vida en busca de la felicitat, quan resulta que algun cop va estar al seu costat i amb les presses no la van ni saludar. 

"Abans de morir, vui viure". És clar. No penso malgastar els pocs segons que em passo en vida buscant quelcom que ja he trobat, quelcom que m'omple:

Llevar-me i anar adormida a la uni, escoltant la meva música, veure'ls i fer un piti amb ells entre cafés de cinquanta cèntims. Anar a les classes i veure com està el món, com puc interpretar-lo. 

Tren del migdia i cap a casa, que aquesta tarda potser veuré els meus somriures, la meva felicitat. Potser aniré a veure com assajen l'obra de teatre un grup de persones que donen molt més del que reben, potser aniré a repassar materia de segon d'ESO en un intent d'ajudar algú. 

Més tard, qui sap si estudiaré, qui sap si em perdré entre converses i una mica de fum verd, qui sap si aniré a buscar la meva millor hiperactivitat (l'haurieu de veure! té un somriure que il·lumina el món, potser per això no me'n puc desenganxar...)

Cap al vespre, et retrobaré. Sé que continuaràs estant a 1100 km, però per un moment et sentiré molt i molt a prop, casi com si estiguessis a punt d'abraçar-me, i moriré d'amor i felicitat. Parlarem, parlarem i tornarem a dir-nos bona nit amb els ulls il·luminats, sabent que demà és un dia menys en el compte enrere. 

Però..

Que tot això m'omple, però no em sentiré mai tant completa fins que no torni a posar els peus en aquell tros de terra que em té captivada, enamorada, presa. Fins que no torni a sentir la teva pell, fins que no torni a veure aquells somriures i la sensació d'estar "a casa", a casa de veritat. 

Potser la meva felicitat està una mica allunyada de mi, la meva mitja part. Però no oblidaré el que m'omple d'aquí. 

Pursuit of hapiness si, però no seré infeliç en l'intent. Com he dit, abans de morir vui viure aquesta vida tant i tant curta que tenim per endavant, perquè per molt que diguin que la vida és molt llarga... se'm passa en un segon si penso que voldria exprimir cada segon al vostre (teu) costat. 

I encara que sigui l'afirmació que més por m'ha fet en tota la meva vida, i que sigui la decisió més forta que he pres mai, tinc clar quins ulls vull veure a partir d'ara i per sempre, ja sigui a distancia com al meu costat al llevar-me. 

"You and I, we can be alright... just hold on what we know is truth." 

Canvi, Cambio, Change, Cambiamento.

Les èpoques apareixen i desapareixen. T'invaeixen i després et deixen amb la sensació d'haver viscut en una bafarada d'aire. Els records poden impregnar-te fins tal punt d'eriçar-te la pell com si ho estiguessis respirant en aquell moment, també poden ser tan foscos que pots pensar eternament que mai han ni tan sols existit. Fins quin punt podem arribar a bloquejar el que hem viscut i estimat? Fins a quin punt podem crear-nos aquesta protecció? Et miro els ulls i no et reconec, no m'hi veig.

Època de canvi, de desconcentració, de desesperació mental. Cap a on vaig, amb qui i quin és el final? Època de canvi breu i fugaç.
Època de tornar a sentir allò que havies donat per perdut.
En un mes i em perdo en els teus ulls, els que m'han fet canviar. Sé que puc sentir encara molt i molt més per aquest somriure que em remou, sé que puc donar-te molt més del que estic ensenyant. Sé que puc sentir molt més. Vui fer-te tremolar fins l'infinit, que pensis que el cor ha de parar perquè no pot bategar tant fort, vui fer-te tancar els ulls i que continuis veient la llum.

Continuaré abraçant aquells somriures que m'han tret de més d'un remolí, continuaré volent salvar el món per salvar-vos a vosaltres.

 ENCIENDO LA LLAMA. AYER NOS MATÓ EL TIEMPO Y HOY NOS MATA LA DISTANCIA.

there's a place where everyone can be happy

Clar que no es pot tenir tot, no ho desitjo tot ni molt menys, quin pensament més egoista! Em conformo amb els somriures dels que m'envolten, amb que de tant en tant pensin en mi i em vulguin veure, em conformo amb els petits detalls que a vegades sorgeixen del no-res.
Com per exemple, despertar-se i escoltar una cançó nova que et fa somriure molt i molt.
Anar a dormir amb un missatge i despertar-se amb un altre, un altre somriure !
Passar el dissabte embolicant nens perquè puguin fer-se la disfressa i pintin guai la sala, molts molts somriures!
conduir la moto de nit, amb el fred, la boira, les llums.. un somriure furtiu.

Arribar a casa i que la mama t'abrassi perquè fa dies que no et veu, i que ho fagi amb un somriure enorme ple d'amor.
Com estar els nou junts i que les converses flueixin, i aquí no són somriures, són riures de veritat, dels que fan mal a la panxa i al cor de tanta felicitat.
Somriure causat per el fum verd, agradable i suau, que t'acompanya amb els pensaments.
Somriures reals entre persones que casi no es coneixen però que saben que ja tenen un lligam força fort, que encara els queda molt per compartir, molts dies i encara més nits, somriures en mig de la natura, en mig d'una classe. Somriures reals.
Somriure de veure aquelles personetes que t'omplen dia a dia, les que porten des dels 4 anys amb tu, les que vas conèixer fa dos mesos.
Somriure d'admirar el món i les grans persones que l'omplen, tot i que a vegades em fagin posar força trista.


Clar que no ho vui tot, no ho necessito tot.
Només aquests somriures que apareixen sense voler, que m'omplen per dins i em fan sentir realment feliç. Només vui poder comprartir-los amb algú, vui poder fer somriure a algú com em fan somriure a mi.


"sense somriures, la vida seria en blanc i negre"

La ciutat de les llums...

... i de les emocions, dels somriures perduts i retrobats, de les hores eternes que passen en un segon, del fum pur i feliç, dels ponts i les cases tortes, de les mirades de complicitat.

No sóc plenament conscient de com he de descriure aquest viatge. Diria tantes coses i em quedaria tant curta.
Perduts caminant sense rumb, apartem el mapa i tanquem els ulls. Els carrers són com laberints i sempre acabem al mateix castell de Disney, que es dibuixa a l'horitzó per marcar-nos una senyal. Passegem sota les llums vermelles del gran barri, entrem a locals foscos i poc silenciosos on nosaltres som el cor dels riures, de l'alegria, de felicitat.
Trinxats, tullits, cruixits. Sortim i continuem caminant, què hem de fer sinó?

I les llums..........
Les llums ens marquen el camí, ens il·luminen i ens envolten, ens aixopluguen. Per culpa seva ens perdem durant 4 hores pels carrers d'Amsterdam, sense sentit del temps, sense pensar en res i només deixant-nos emportar lluny, molt lluny. Per culpa seva somriem, ens abracem i penso en aquella cançó que diu "cada instant és únic i no es repetirà" i quanta raó.
Em diuen que vigili, que em podria agradar massa. I quanta raó altre cop. ARA i només ara puc entendre la paraula "vici" "droga" "enganxar-se" podria entendre-ho i només ara. Com si no explicar tantes coses... Com algo artificial pot provocar-te aquestes sensacions? i si no és aquí, on les trobes!? no es troben. Puc entendre-ho perquè podria caure-hi si estiguessin al meu abast, però no hi són. Respirar el que el cos vibra, notar la sensació de l'aire que et transmet la música, l'ambient, les llums, les mirades. Ai les mirades! Quanta llum tenien els teus ulls aquell dia amic meu... em vaig perdre tant dins seu!
No voldria perdre'm res altre cop. No em perdré res altre cop. Un cop vaig afirmar "Hedonista hasta la médula" i ho faré, I promise. Necessito experimentar, sentir, viure. Sé que temps al temps i una vez al año no hace daño. No tinc pressa, no us preocupeu.
Però aquelles llums...... algún dia, tornarem a coincidir. Amb elles, amb totes les sensacions, amb tots vosaltres i amb mi mateixa.


I vosaltres.......
Tampoc mentiré, no som les millors persones que han trepitjat mai la terra, ni vosaltres ni jo. No som cent per cent altruistes, ni pensem cada dia en el món (o no ho feiem fins ara!). No ens arrepentim de determinats actes ni patim si ens enfadem. No ens fa res riure'ns de nosaltres mateixos, de l'altre i d'aquell, i cridar si cal. No som fins menjant, ni fent les coses. Potser no som bons estudiants, copiem i ens aprofitem. Sortim de festa, bebem, fumem i... disfrutem.
Potser no som les millors persones de la terra.
Però per a mi no cal que ho sigueu. Puc dir tranquil·lament i ben alt que us puc considerar amics, i n'estic terriblement orgullosa. Puc veure els vostres defectes molt abans que els altres, però cada cop que trobo una virtut, un acte que em fa somriure, que em fa sentir a gust, és una victoria més nostra.



Delirant, deixo d'escriure per poder sentir una mica més i... fins aviat, molt aviat, Amsterdam, ciutat de les llums i de les emocions, dels somriures perduts i retrobats, de les hores eternes que passen en un segon, del fum pur i feliç, dels ponts i les cases tortes, de les mirades de complicitat.