Doncs això, que segueixo aquí.
El temps ja no m'acompanya com abans; feixuc i mandrós m'envolta, fins que em donc compte que han passat pràcticament deu mesos en un sol sospir.
La perspectiva des d'aquesta taula i a través de la finestra sembla la mateixa que sempre, però el que canvia és la mirada de dins dels meus ulls; com podria mirar-ho igual si res em dóna les mateixes vibracions des de que vaig començar a volar?
A vegades em sento perduda, donant voltes en un camí d'aigua tant transparent que no sé si potser és el cel. Però no em fa por. Potser perdo una mica el camí, però sé el final. Bé, potser més que saber hauria de dir que el vull saber. Vull aquest final que he ideat, i la veritat és que no el penso deixar escapar.
Un any fora de casa? Des dels catorze que espero sortir fora del niu amb una excusa plausible, caminar i viure per mi mateixa, el primer tastet de llibertat que se'm permet.
Ciutat i llengues (des)conegudes, com si ho hagués somiat. Esta bé que m'aterroritza pensar que potser no ho viuré com ho hagués viscut en un altre lloc, que la paraula "sola" no agafa tot el seu ple sentit, que algunes mans m'acompanyaran si o si. Però tal i com ha sortit dels llabis d'una (b)vella amiga, el que se m'ha presentat és simplement una oportunitat de viure encara més i millor allò que hagués experimentat igualment.
Nou país, nova casa, nova llengua, noves cares, noves amistats... i uns ulls coneguts que realment vull que m'acompanyin en qualsevol nova aventura que se'm presenti (i quins ullets!)
La calma ara forma part de mi, deixant els dies foscos d'antany i les tardes grises que em cobrien de fred.
Em sento acompanyada encara que al costat del meu cos no hi dormi ningú, des de la distància sento una escalfor que em cobreix, i dins la mateixa ciutat tinc confiances personificades en rostres d'amistats que no desapareixeran ni en deu anys d'absència física.
Bé, segueixo aquí encara.
Però sobretot seguiré aquí tot i en la distància, cada dia, i per sempre més.
I podria dir que només per vosaltres, els meus millors somriures còmplices.
http://www.youtube.com/watch?v=xJIO1D1tyOY
dijous, 30 de maig del 2013
dimarts, 5 de març del 2013
Viure.
No t'has parat a pensar mai en el fet que estem vius, que estem vivint? En el que vol dir estar en aquesta vida, i en el que implica desaparèixer?
Has tancat mai els ulls i has notat mai la presència de la vida dins teu? Has sentit tot el seu pes que t'aixafava de sobte?
No em refereixo a la vida que biològicament se'ns dóna al nèixer, ni al morir que implica precisament el sol fet de nèixer.
Em refereixo a la vida de la nostra consciència, de la nostra ment que, com nosaltres, és real i present. Es construible, és evolutiva, és exactament el que som.
Em refereixo al per què estem vius? Per què se'ns ha donat aquesta oportunitat?
Per què tenim aquesta sort de poder tenir consciència de tot el que estem vivint, i la capacitat de construir al nostre voltant? I dic sort perquè no trobo una paraula que ho defineixi millor. Sobrepassa la casualitat, i entra dins del terreny de la fortuna. Em sento afortunada d'haver nascut humana, i de poder tancar els ulls i notar el què és la vida, tot i que pensar-ho m'aixafi i m'aterroritzi.
Això em porta a pensar que si és sort o fortuna, no podem res més que estar agraïts al do de viure en tota la seva plenitud. Hem d'estar agraïts perquè és un regal que mai més succeirà, un regal amb data de caducitat.
I penso que la millor manera de demostrar que estem agraïts és maximitzar els nostres sentiments positius, cap a nosaltres, cap a la resta, cap al món, cap a la vida. Hem d'envoltar-nos d'accions positives que fagin de la nostra vida un agraïment a la fortuna en la seva expressió més pura.
Per tant, i per favor, tots els sentiments negatius els hem de saber apartar, relegar a una de les cantonades fosques de la nostra ment. No dic que els hem d'eliminar, perquè ser humans implica reaccionar als fets amb sentiments positius i sentiments negatius. Dic relegar-los, controlar-los, per poder així omplir-nos només de sentiments i accions que ens omplin i ens fagin sentir bé, que fagin sentir bé als que ens acompanyen en aquest camí. I això és perquè una de les proves més dures que ens posarà la vida és precisament el controlar-se, perquè així com ens ha donat consciència ens ha donat temperament i una ment poderosa capaç de crear mons inimaginables, però també capaç de destruir tot allò que has conegut.
Si de la fortuna passem per l'agraïment d'aquest do, penso doncs que és coherent i lògic que exprimim al màxim tots i cada un dels moments que passem vivint. Només així podrem expressar el nostre màxim agraïment. Exprimir la vida vol dir ser-ne conscient a cada moment, aprendre, sentir-la.
I si el que estem fent és viure al màxim això vol dir que no hi ha moments perduts o buits, perquè tots tenen el seu sentit i significat dins la teva vida, perquè hi formen part. Tots tenen la funció (la simple funció!) de mantenir-te viu i fer-te saber que ho estàs. Cap experiència viscuda queda en el no-res, res és perdut si el que importa és viure aquests moments i viure'ls ara.
Ara? I només ara.
Perquè tot i que podem sentir l'evolució de la vida en el nostre cos biològic i veure com envellim, no podem de cap manera sentir un passat o un futur. El temps és una invenció per poder justificar els nostres records i les nostres esperances. És una justificació perquè el que hem viscut no quedi simplement desaparegut i perquè se'ns reconegui que continuarem visquent. Però no existeix.
Si estem vius vol dir que estem sentint, i ho estem fent Ara i només Ara. L'Ara és l'únic que ens dóna respostes i de la qual tenim presència conscient, experiència. Cada hora són totes les hores que vulguem. Hauriem de poder arribar a dir tots "no sé què ha passat, no sé què passara. Només sé el que està passant".
Us convido a sentir la vida, a sentir-vos vius. Us convido a plorar de felicitat pel regal que vol dir estar vius i que viviu al màxim cada tipus d'experiència que se us presenti al davant. Us convido a no pensar en negatiu, ni a recordar ni a imaginar.
Us convido a fer tot allò que us pugui emocionar i que pugui fer-vos recordar que esteu vius.
Us convido a viure avui, i si existís un "demà" ho tornaria a fer.
Us convido a no mirar mai més el rellotge i a prendre consciència de qui ets tu ara.
http://www.youtube.com/watch?v=FHnGJvYmQKg
Has tancat mai els ulls i has notat mai la presència de la vida dins teu? Has sentit tot el seu pes que t'aixafava de sobte?
No em refereixo a la vida que biològicament se'ns dóna al nèixer, ni al morir que implica precisament el sol fet de nèixer.
Em refereixo a la vida de la nostra consciència, de la nostra ment que, com nosaltres, és real i present. Es construible, és evolutiva, és exactament el que som.
Em refereixo al per què estem vius? Per què se'ns ha donat aquesta oportunitat?
Per què tenim aquesta sort de poder tenir consciència de tot el que estem vivint, i la capacitat de construir al nostre voltant? I dic sort perquè no trobo una paraula que ho defineixi millor. Sobrepassa la casualitat, i entra dins del terreny de la fortuna. Em sento afortunada d'haver nascut humana, i de poder tancar els ulls i notar el què és la vida, tot i que pensar-ho m'aixafi i m'aterroritzi.
Això em porta a pensar que si és sort o fortuna, no podem res més que estar agraïts al do de viure en tota la seva plenitud. Hem d'estar agraïts perquè és un regal que mai més succeirà, un regal amb data de caducitat.
I penso que la millor manera de demostrar que estem agraïts és maximitzar els nostres sentiments positius, cap a nosaltres, cap a la resta, cap al món, cap a la vida. Hem d'envoltar-nos d'accions positives que fagin de la nostra vida un agraïment a la fortuna en la seva expressió més pura.
Per tant, i per favor, tots els sentiments negatius els hem de saber apartar, relegar a una de les cantonades fosques de la nostra ment. No dic que els hem d'eliminar, perquè ser humans implica reaccionar als fets amb sentiments positius i sentiments negatius. Dic relegar-los, controlar-los, per poder així omplir-nos només de sentiments i accions que ens omplin i ens fagin sentir bé, que fagin sentir bé als que ens acompanyen en aquest camí. I això és perquè una de les proves més dures que ens posarà la vida és precisament el controlar-se, perquè així com ens ha donat consciència ens ha donat temperament i una ment poderosa capaç de crear mons inimaginables, però també capaç de destruir tot allò que has conegut.
Si de la fortuna passem per l'agraïment d'aquest do, penso doncs que és coherent i lògic que exprimim al màxim tots i cada un dels moments que passem vivint. Només així podrem expressar el nostre màxim agraïment. Exprimir la vida vol dir ser-ne conscient a cada moment, aprendre, sentir-la.
I si el que estem fent és viure al màxim això vol dir que no hi ha moments perduts o buits, perquè tots tenen el seu sentit i significat dins la teva vida, perquè hi formen part. Tots tenen la funció (la simple funció!) de mantenir-te viu i fer-te saber que ho estàs. Cap experiència viscuda queda en el no-res, res és perdut si el que importa és viure aquests moments i viure'ls ara.
Ara? I només ara.
Perquè tot i que podem sentir l'evolució de la vida en el nostre cos biològic i veure com envellim, no podem de cap manera sentir un passat o un futur. El temps és una invenció per poder justificar els nostres records i les nostres esperances. És una justificació perquè el que hem viscut no quedi simplement desaparegut i perquè se'ns reconegui que continuarem visquent. Però no existeix.
Si estem vius vol dir que estem sentint, i ho estem fent Ara i només Ara. L'Ara és l'únic que ens dóna respostes i de la qual tenim presència conscient, experiència. Cada hora són totes les hores que vulguem. Hauriem de poder arribar a dir tots "no sé què ha passat, no sé què passara. Només sé el que està passant".
Us convido a sentir la vida, a sentir-vos vius. Us convido a plorar de felicitat pel regal que vol dir estar vius i que viviu al màxim cada tipus d'experiència que se us presenti al davant. Us convido a no pensar en negatiu, ni a recordar ni a imaginar.
Us convido a fer tot allò que us pugui emocionar i que pugui fer-vos recordar que esteu vius.
Us convido a viure avui, i si existís un "demà" ho tornaria a fer.
Us convido a no mirar mai més el rellotge i a prendre consciència de qui ets tu ara.
http://www.youtube.com/watch?v=FHnGJvYmQKg
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)