No sóc plenament conscient de com he de descriure aquest viatge. Diria tantes coses i em quedaria tant curta.
Perduts caminant sense rumb, apartem el mapa i tanquem els ulls. Els carrers són com laberints i sempre acabem al mateix castell de Disney, que es dibuixa a l'horitzó per marcar-nos una senyal. Passegem sota les llums vermelles del gran barri, entrem a locals foscos i poc silenciosos on nosaltres som el cor dels riures, de l'alegria, de felicitat.
Trinxats, tullits, cruixits. Sortim i continuem caminant, què hem de fer sinó?
I les llums..........
Les llums ens marquen el camí, ens il·luminen i ens envolten, ens aixopluguen. Per culpa seva ens perdem durant 4 hores pels carrers d'Amsterdam, sense sentit del temps, sense pensar en res i només deixant-nos emportar lluny, molt lluny. Per culpa seva somriem, ens abracem i penso en aquella cançó que diu "cada instant és únic i no es repetirà" i quanta raó.
Em diuen que vigili, que em podria agradar massa. I quanta raó altre cop. ARA i només ara puc entendre la paraula "vici" "droga" "enganxar-se" podria entendre-ho i només ara. Com si no explicar tantes coses... Com algo artificial pot provocar-te aquestes sensacions? i si no és aquí, on les trobes!? no es troben. Puc entendre-ho perquè podria caure-hi si estiguessin al meu abast, però no hi són. Respirar el que el cos vibra, notar la sensació de l'aire que et transmet la música, l'ambient, les llums, les mirades. Ai les mirades! Quanta llum tenien els teus ulls aquell dia amic meu... em vaig perdre tant dins seu!
No voldria perdre'm res altre cop. No em perdré res altre cop. Un cop vaig afirmar "Hedonista hasta la médula" i ho faré, I promise. Necessito experimentar, sentir, viure. Sé que temps al temps i una vez al año no hace daño. No tinc pressa, no us preocupeu.
Però aquelles llums...... algún dia, tornarem a coincidir. Amb elles, amb totes les sensacions, amb tots vosaltres i amb mi mateixa.
I vosaltres.......
Tampoc mentiré, no som les millors persones que han trepitjat mai la terra, ni vosaltres ni jo. No som cent per cent altruistes, ni pensem cada dia en el món (o no ho feiem fins ara!). No ens arrepentim de determinats actes ni patim si ens enfadem. No ens fa res riure'ns de nosaltres mateixos, de l'altre i d'aquell, i cridar si cal. No som fins menjant, ni fent les coses. Potser no som bons estudiants, copiem i ens aprofitem. Sortim de festa, bebem, fumem i... disfrutem.
Potser no som les millors persones de la terra.
Però per a mi no cal que ho sigueu. Puc dir tranquil·lament i ben alt que us puc considerar amics, i n'estic terriblement orgullosa. Puc veure els vostres defectes molt abans que els altres, però cada cop que trobo una virtut, un acte que em fa somriure, que em fa sentir a gust, és una victoria més nostra.
Delirant, deixo d'escriure per poder sentir una mica més i... fins aviat, molt aviat, Amsterdam, ciutat de les llums i de les emocions, dels somriures perduts i retrobats, de les hores eternes que passen en un segon, del fum pur i feliç, dels ponts i les cases tortes, de les mirades de complicitat.
